HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de novembre


dimarts 5 de setembre de 2017

Isaki Lacuesta i Isa Campo. Catalunya, 2016
amb: Emma Suárez, Sergi López, Greta Fernández i
Àlex Monner
VO en català, castellà i francès amb subtítols en català. 103 minuts
Un adolescent desaparegut vuit anys enrere és trobat per la
policia en un internat i torna al seu poble per a reincorporarse
a la seva família. El misteri que plana sobre ell és el de la
certesa, és a dir, la sospita de si es tracta del mateix noi o
d’un possible impostor. Tanmateix, el film de Lacuesta i
Campo no es desenvolupa només a partir d’aquesta suposició,
sinó que ambdós traslladen la pel·lícula a un territori
més fructífer on es troba l’epicentre de l’angoixa existencial
contemporània: no es tracta de les sospites que tenen els
altres sobre l’adolescent, sinó del dilema del propi personatge,
que no sap de ciència certa qui és ell mateix. La seva
amnèsia és el gran focus sobre el que s’ha construït el gran
debat sobre la contemporaneïtat, ja sigui històrica, social o
política, és el que empeny el relat cap a la intriga, el vertigen
i, finalment, l’estupefacció.
D’aquesta manera, el personatge de Gabriel es construeix a
través de la seva memòria esbiaixada, intermitent, plena de
llocs inconnexes, el que el condueix cap a una angoixa existencial
com la d’altres amnèsics del cinema d’autor recent,
com ara l’M d’Un hombre sin pasado (2002) d’Aki Kaurismaki
o la Diane Selwyn de Mulholland Drive (2001) de David
Lynch. Personatges la incapacitat dels quals per a recordar
o saber qui són permet aprofundir en les incoherències de la
memòria i en la impossibilitat de l’ésser humà de controlar
la seva existència.

TRÀILER                                                 DIRIGIDO


dimarts 12 de setembre de 2017

Eduard Cortés. Catalunya, 2016
amb: Sílvia Pérez Cruz, Lluís Homar i Adriana Ozores
VO en castellà. 93 minuts
«Durant els darrers anys la crisi s’ha instal·lat en països com el
nostre. La conseqüència més dramàtica ha estat la destrucció de
llocs de treball que ha dut a l’atur a moltíssima gent. La meva
intenció és situar la pel·lícula al principi de la crisi, quan es produeixen
els primers desnonaments. Explicar com una jove i la
seva família es veuen abocats a una lluita terrible per a conservar
els seus dretsmés bàsics, així com la seva dignitat com a persones.
A través de la nostra protagonista, l’espectador podrà connectar
amb un d’aquells drames de forma tangible, identificar-s’hi, sentir
empatia, emocionar-se i patir, però també indignar-se, adquirir
sentiment de lluita i capacitat de resposta.
La meva idea és realitzar una pel·lícula musical singular, sorprenent,
que creixi a partir del talent d’artistes com Sílvia Pérez Cruz
o de la coreògrafa Sol Picó. Un musical sobre la crisi, sobre els
desnonaments. Oferir una mirada nova als drames que diàriament
veiem als informatius, una mirada més emocional, més imprevisible.
Sense perdre la seva essència, però que alhora desperti
nous estímuls en l’espectador. Cançons i coreografies que no sols
buscaran donar espectacularitat a la pel·lícula, sinó que intentaran
expressar d’una forma diferent escenes lamentablement tan
familiars com els desnonaments, la destrucció de milers de llocs
de treball o el drama diari de quadrar els números a l’hora de fer
la compra.
Finalment, enmig de tanta foscor i en gran mesura gràcies a la
música, m’agradaria oferir un horitzó ple d’esperança i nous estímuls
davant d’un drama que avui esquitxa moltes vides.»

TRÀILER                                     EDUARD CORTÉS
                                                       Barcelona, gener de 2015


dimarts 19 de setembre de 2017

Marta Verheyen. Catalunya, 2014
amb: Marta Cañas, Elena Martín, Carla Linares i
Victoria Serra
VO en castellà. 70 minuts
Àgata ha començat a estudiar a la universitat, però segueix
veient les seves amigues del col·le, compartint festes, intimitats,
bromes i discussions. Un espai ple de records que
ara ha de confrontar amb les noves amistats de la facultat.
Retrat d’un grup de noies de 20 anys a través de la mirada
d’Àgata durant el seu primer any de carrera, des de la seva
vida a Barcelona fins a un viatge a la Costa Brava en el que
sentirà com es transforma el seu món en comú amb les
seves amigues de la infantesa: Carla, Ari i Mar.
Nota de les directores
«Aquest projecte neix d’un sentiment compartit abans de començar
el nostre darrer any universitari: volíem mostrar una
noia que en el seu primer any a la universitat coneix noves
maneres de relacionar-se i les confronta amb les inèrcies que
manté amb les seves amigues de l’escola. A partir d’aquest retrat
volíem transmetre una subtil sensació de ruptura que, d’alguna
manera, correspon al moment en el qual el que queda del
món de la infantesa entra en conflicte amb l’inevitable accés a
l’edat adulta.
Per rodar aquesta història vàrem triar quatre noies que no tinguessin
connexió entre si i les hi vàrem proposar que visquessin
aquests sentiments de la manera més autèntica. Al llarg dels
mesos vàrem provocar trobades i experiències fins que van formar
una colla real d’amigues, amb les seves complicitats i històries
compartides.»




dimarts 26 de setembre de 2017

Nely Reguera. Espanya, 2016
amb: Barbara Lennie, José Ángel Egido, Pablo Derqui i
Julián Villagrán
VO en castellà. 96 minuts

El parèntesi que proposa el títol és un encert: suggereix un
personatge aïllat, malgrat ell, dels qui l’envolten. María és
una dona dedicada, des de la mort de la mare, al pare malalt;
una criatura intel·ligent i sensible a qui el temps se li
ha escapat de les mans. És potser un estereotip (la dona
invisible) ficat en un embolic també a priori tòpic (les reunions
familiars amb motiu de la inesperada boda del progenitor).
Però Nely Reguera li dóna un impuls peculiar a
relacions personals i situacions, pinta un quadre naturalista
extraordinàriament viu i ric en caracteritzacions i aconsegueix
un perfecte equilibri entre melodrama i comèdia.
FOTOGRAMAS
«María té molt de mi, però també de la resta de personatges.
No és cap autobiografia; si vols… un autoretrat. Fins ara el
cinema que he fet surt més d’una necessitat que de qualsevol
altra cosa, de les ganes d’expressar i d’explorar: una vegada
els personatges creixen i agafen autonomia, tu pots explorar
aquells sentiments i emocions agafant distància, allunyant-te.
El que et permet també riure’t de tot això. La primera prova va
ser passar-li el guió a alguns amics homes, i la seva resposta
fou positiva: hi empatitzaven, hi connectaven… Sempre vaig
pensar que arribaria a un públic més ampli que el purament
femení.»

TRÀILER                                       NELY REGUERA