HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de novembre


dimarts 1 de desembre de 2015



Hayao Miyazaki. Japó, 2013
Animació
VO en japonès amb subtítols en castellà. 126 minuts
 

 



El possible testament cinematogràfic d’Hayao Miyazaki és una pel·lícula monumental i enlluernadora, un dels molts desenllaços
perfectes que podria haver donat la seva filmografia. Potser no sigui la fi de festa imaginada: tot i que una part de la història, la
que fa referència als somnis del protagonista, es mogui en un pla irreal de caire fantàstic, El viento se levanta no desplega a
bastament els personals, i arrabassadors mons imaginaris als que hom viatja automàticament en pensar en l’autor de Mi vecino
Totoro (1998) i El viaje de Chihiro (2001).
Sobre la vida d’un personatge real, l’enginyer aeronàutic Jiro Horikoshi, dissenyador d’avions de combat durant la Segona Guerra
Mundial, la pel·lícula de Miyazaki es mou en un pla més realista. Però, això no obstant, és una peça absolutament coherent a
nivell formal, emocional i temàtic (les seqüeles de la guerra, la relació entre l’home i la natura, la infantesa, la pèrdua d’un ésser
estimat o la relació entre la vida i la mort) amb l’obra anterior del mestre, i un film extraordinari. Bella i escrita amb delicadesa
(l’atenció en els personatges, la lucidesa amb la que estan integrats en un marc històric), El viento se levanta creix en el seu aspecte
romàntic i regala una inoblidable història d’amor tràgic.
La pel·lícula ens parla de Jiro Horikoshi, un dels majors enginyers aeronàutics de la història, que es va fer famós, molt al seu
desgrat, per haver dissenyat un dels avions de combat més temuts de la Segona Guerra Mundial: el Zero japonès.
Sorprèn molt veure el tractament del protagonista, Jiro, mantenint un punt de vista que fa que el veiem més com un artista que
com un tècnic. I és que, com el propi Miyazaki deia, un enginyer i un artista tenen un mateix objectiu comú: la creativitat. Tots
dos dissenyen coses del no-res i no deixen de buscar com millorar la seva obra.
I aquí és on la polèmica comença a afectar la pel·lícula. Qui coneix Miyazaki sap que les seves obres sempre tenen un missatge
pacifista contra l’absurd de la guerra, i aquesta no n’és pas una excepció, però no han estat poques les boques que han ressaltat
l’incòmode subtext que pot venir al cap després del visionat: com es pot tractar artísticament la figura d’algú el treball del qual
ha donat lloc a un arma tan mortífera? «Sabia que en ficava en un terreny complicat amb aquesta història», confessa Miyazaki: «Però
no volia plegar-me a les crítiques que poguessin arribar en aquest sentit i vaig decidir portar aquell projecte fins a la fi amb totes les seves
conseqüències».

TRÀILER                                                          FOTOGRAMAS



dimarts 15 de desembre de 2015

Naomi Kawase. Japó, 2014
amb: Nijiro Murakami, Jun Yoshinaga, Miyuki Matsuda,
Tetta Sugimoto, Makiko Watanabe i Jun Murakami
VO en japonès amb subtítols en castellà. 119 minuts

Rodada a la illa d’Amani Oshima (lloc de procedència dels
avantpassats de la directora), la pel·lícula pren com a epicentre
de les seves reflexions a Kaito i Kyoko, una parella
d’adolescents en plena descoberta de les qüestions humanes
essencials. La cineasta planteja un lluminós cicle vital
que parteix de la mort per desembocar en la creació. En
l’inici, el cos d’una persona ofegada arriba fins a la riba. Es
tracta d’una referència als tifons que durant 2013 sacsejaren
l’illa i que l’equip de rodatge va haver d’encarar.
Com sempre en Kawase, la vivència personal i el cinema
són indivisibles. La mort de la seva mare adoptiva es tradueix
en aquesta ficció mitjançant la progenitora de Kyoto,
una xaman en estat terminal que prepara la seva fi fins
a convertir-la en una experiència intensa, però també harmònica
amb el seu entorn.
Aguas tranquilas enfronta els seus dos joves protagonistes
amb les grans preguntes de l’existència. L’emoció apareix
quan aquelles qüestions s’aborden a través de l’afecte quotidià
(Kawase reflecteix els lligams familiars, en especial
els materno-filials amb una gran sensibilitat) i de la natura.
En alguns passatges la realitzadora intenta trobar en el paisatge
la resposta a enigmes impossibles de resoldre.



dimarts 22 de desembre de 2015



Yoji Yamada. Japó, 2014
amb: Takako Matsu, Haru Kuroki, Kotaro Kataoka, Hidetaka
Yoshioka, Chieko Baisho i Satoshi Tsumabuki
VO en japonès amb subtítols en castellà. 136 minuts

La principal troballa de La casa del tejado rojo és condensar
en poc menys de dues hores bona part de la història més
recent del Japó, establint alhora un profund diàleg amb la
societat nipona del present a través de la figura dels joves.
Basada en una novel·la de Kyoko Nakajima, el veterà director
relata en ella les vivències d’una família burgesa durant
part de l’era Showa, concretament els períodes que
abasten la Segona Guerra Sinojaponesa i la Segona Guerra
Mundial. Es detecta al film una emergent nostàlgia en què
conviuen present i passat a través d’infinitat de flashbacks
que fan visibles els relats que Taki, la minyona de la casa
ara convertida en àvia, li descriu al seu nebot Takeshi.
A través d’una història d’amor prohibit, Yamada suggereix
alguns temes tabú de la societat de l’època, com l’adulteri
o el lesbianisme, prenent també prestades algunes de les
inquietuds temàtiques del cinema d’Ozu (la dissolució dels
lligams familiars o el pas del temps, situant la càmera a
l’alçada del tatami en les escenes familiars, com ho feia el
mestre japonès). L’ús d’una il·luminació dura com a intent
d’unificar el film acaba dotant el temps passat (mostrat en
tons sèpia esquitxats de subtils saturacions cromàtiques)
d’una pàtina d’irrealitat.



dimarts 3 de novembre de 2015

Ken Loach. Gran Bretanya, 2014
amb: Barry Ward, Francis Magee, Aileen Henry, Simone Kirby
i Stella McGirl
VO en anglès amb subtítols en castellà. 109 minuts

Al 1921 Jimmy Gralton va construir una sala de ball en un
encreuament de camins rurals en una Irlanda prop de la guerra
civil. El Pearse-Connolly Hall era un indret on els joves
podien anar a aprendre, discutir, somiar… però sobretot a
ballar i divertir-se. Mentre la popularitat de la sala creixia, la
seva reputació socialista i d’esperit lliure va atraure l’atenció
de l’església i dels polítics, que van obligar Jimmy a tancar
la sala i anar-se’n del país.
«El Jimmy’s Hall era un espai de llibertat on es podia expressar
i contrastar idees. On la poesia, la música i l’esport trobaven el
seu lloc, on la gent podia donar màniga ampla al seu talent i, per
descomptat, ballar. La música i el ball són molt importants perquè
són una manifestació de llibertat. Un perill per a aquells que
tracten d’exercir el control.»
«Resulta gairebé inevitable veure Jimmy’s Hall com una continuació
d’El viento que agita la cebada (2006), no tant temàticament,
sinó per la sensació de què Loach combina un cop més
elements que han donat identitat a la seva obra i que acaben
funcionant, amb tots els seus convencionalismes, per transmetre
aquella barreja de missatge, sentiment i acció comunitària. Novament
es tracta de recuperar una certa situació històrica d’Irlanda,
però des d’un to menor, intimista i una dècada més tard.»

TRÀILER                                                  FOTOGRAMAS




dimarts 10 de novembre de 2015




Paolo Virzì. Itàlia, 2013
amb: Fabrizio Bentivoglio, Valeria Golino, Valeria Bruni
Tedeschi, Fabrizio Gifuni, Matilde Gioli i Guglielmo Pinelli
VO en italià amb subtítols en castellà. 110 minuts

Un ciclista és atropellat per un vehicle que es dona a la fuga
i tres famílies es veuen involucrades en l’accident: els milionaris
Benaschi, els Ossola, amb aspiracions de pujar en l’escala
social costi el que costi, i Luca Ambrosini, un jove orfe
que després de passar un període de temps en un reformatori
viu amb el seu irresponsable oncle.
El capital humano és el nom que rep l’equació amb què les
asseguradores calculen, segons freds paràmetres, quants diners
han de pagar a la família d’un dels seus clients, quan
aquest mor, per liquidar la seva pòlissa de vida. Es també el
títol de la novel·la que l’escriptor i crític de cinema estat-unidenc
Stephen Amidon va publicar al 2004. Un llibre que va
causar una forta impressió en Paolo Virzì. «Quan vaig llegir
el llibre per primera vegada, em vaig veure colpejat per aquell
món que es representava, en el que la vida sembla no tenir sentit
i s’han perdut els valors humans», explica. Contar aquesta història
li ha permès explorar en quin lloc ha quedat l’ésser
humà després de la crisi mundial que va esclatar al 2008. «He
volgut representar l’esperit i l’atmosfera d’aquest precís moment
de crisi financera i com aquesta ha influït en les vides de la gent
en relació amb els seus somnis, aspiracions i expectatives.»

TRÀILER                                             FOTOGRAMAS

També es projectarà dilluns 9 de novembre
en 2 sessions: 17.00 i 19.00 h.


dimarts 17 de novembre de 2015

Thomas Lilti. França, 2014
amb: Vincent Lacoste, Reda Kateb, Jacques Gamblin
i Marianne Dennicourt
VO en francès amb subtítols en castellà. 102 minuts

Benjamin està destinat a ser un gran metge, però la seva
primera experiència com a metge resident a l’hospital on
treballa el seu pare no surt com esperava. La pràctica es
revela molt més complexa que la teoria, i la responsabilitat
és aclaparadora. A més, el seu company de feina, un
metge estranger, té molta més experiència que ell.
Benjamin haurà d’enfrontar-se cara a cara amb els seus
límits i les seves pors, així com les dels seus pacients i els
seus familiars, els metges i els seus companys residents.
«El sistema està malalt. En els hospitals hi treballa gent meravellosa
però no disposen dels mitjans adients. Ja fa un parell
de dècades que va aparèixer el problema de la rendibilitat dels
hospitals públics. I la cosa empitjora, perquè la gent, per desconeixement,
manca de solidaritat o de recursos, va per qualsevol
cosa a l’hospital.
La meva pel·lícula vol ser realista perquè recull experiències
que —com ametge de formació que sóc— he viscut de primera
mà. Estan més concentrades en el temps i alguns personatges
estan una mica idealitzats, perquè volia que la pel·lícula també
resultés entretinguda. No es tracta d’un documental.»

TRÀILER                                                THOMAS LILTI

També es projectarà dilluns 16 de novembre
en 2 sessions: 17.00 i 19.00 h.



dimarts 24 de novembre de 2015

Christian Petzold. Alemanya, 2004
amb: Nina Hoss, Ronald Zehrfeld, Nina Kunzendorf,
Michael Maertens i Imogen Kogge
VO en alemany amb subtítols en castellà. 98 minuts

Una dona torna d’entre els morts. El seu nom és Nelly
Lenz i, efectivament, torna de la mort d’Auschwitz, on li
van disparar un tret al cap. Tothom la dóna per morta,
començant pel seu marit Johnny, que segons tots els indicis
fou qui la va trair i delatar, i que era també la seva
parella artística, el pianista que l’acompanyava en la seva
època de cantant. Nelly es resisteix a acceptar la realitat i
rebutja emigrar a Palestina, com li suggereix Lene, la responsable
de l’agència jueva i la dona que la va rescatar
d’entre els morts. Amb el rostre desfigurat per la bala que
hauria d’haver acabat amb la seva vida, Nelly se sotmet a
una operació de cirurgia estètica. El doctor li recomana
canviar de cara: Nelly rebutja el suggeriment, ja que vol
recuperar la seva veritable fesomia, la seva vida anterior.
En aquesta vida hi juga un paper destacat el seu marit.
Lene la prevé, però Nelly sempre ha deixat de banda la
prudència. Al 1938 es va atrevir a desafiar el sentit comú i
va tornar a l’Alemanya nazi. La seva condició de jueva no
l’amoïnava: la protegia el seu marit ari. L’octubre de 1944
va ser detinguda i deportada a Auschwitz. Amb el seu vell
rostre ara deformat i més o menys reconstruït, Nelly penetra
en la nit berlinesa, en l’any zero alemany, per aclarir-ho
tot amb el seu Johnny.


També es projectarà dilluns 23 de novembre
en 2 sessions: 17.00 i 19.00 h.



dimarts 6 d’octubre de 2015

Paul Thomas Anderson. Estats Units, 2014
amb: Joaquín Phoenix, Josh Brolin, Owen Wilson, Katherine
Waterston, Reese Witherspoon i Benicio del Toro
VO en anglès amb subtítols en castellà. 148 minuts

Adaptació cinematogràfica de la novel·la Vicio propio de
Thomas Pynchon, la nova pel·lícula de l’autor de Boogie
nights té un gran personatge central, un munt de protagonistes
secundaris i un bon grapat de personatges femenins.
La malenconia que recorre subterràniament el llibre es pot
percebre també en la pel·lícula. Hi ha nostàlgia per una època
perduda i la idea dominant és la tristesa per un temps en
què les coses no van sortir del tot bé, malgrat que es partia
de la promesa de la utopia.
Puro vicio certifica la fi del somni llibertari i l’ascensió de la
cultura del control. En aquella època solia ser molt freqüent
la frase «t’estàs tornant paranoic». Avui és evident que els paranoics
tenien raó. Hi havia moltes raons per ser-ho. En el
llibre s’inclouen referències a la cacera de bruixes a Hollywood
i les seves llistes negres. Tothom estava paralitzat
per la por, el pànic a la delació i a l’exclusió social. Unes
dècades més tard, en aquell Los Angeles on la cultura hippy
començava a estar sota el focus del poder i les estratègies de
control després dels assassinats del clan Manson, aquell clima
de paranoia i de tensió va tornar a sorgir de nou, sota
unes altres formes. S’animava la gent a delatar els seus
amics. Era el pitjor tipus d’ambient on sobreviure, opressiu i
dominat per la por. Aquella idea recorre tota l’obra de Pynchon
i esdevé una de les constants de la història americana.


Es projectarà en 2 sessions: 17.00 i 20.00 h.



dimarts 13 d’octubre de 2015

Dan Gilroy. Estats Units, 2014
amb: Jake Gyllenhaal, Rene Russo, Riz Ahmed i Bill Paxton
VO en anglès amb subtítols en castellà. 117 minuts

Louis Bloom és un noi sense feina i sense escrúpols que decideix
introduir-se en el món del periodisme sensacionalista
després de presenciar un brutal accident.
Faula cruel sobre el mite dels triomfadors fets a si mateixos,
sobre l’èxit aconseguit a qualsevol preu i sobre l’intrusisme
en els mitjans de comunicació, en aquesta època en què
qualsevol eixelebrat pot portar una càmera a sobre. Denuncia
la pornografia de la notícia en aquests temps multipantalla.
El protagonista és un trepa sense sentiments ni moral,
suficientment dur com per triomfar en el món del periodisme
àudiovisual a costa de les vides que calgui.
«Als éssers humans ens agrada veure les coses de forma gràfica i
crua. Aquesta certesa possiblement es remunti als neandertals
que miraven com els lleons mataven les gaseles i pensaven: “aquí
hi ha sang, això és interessant”. Si vas conduint per l’autopista i
hi ha un embús, arribes a l’origen del col·lapse i et trobes cinc
morts per un accident, el que faràs es reduir la velocitat per mirar
què ha passat. M’agradaria que els espectadors veiessin la pel·lícula
i reflexionessin sobre això.»
DAN GILROY
«Louis Bloom és un producte de la nostra societat. Un reflex de
la nostra obsessió per obtenir tota mena d’informació en un món
en què el banal és important i l’important no interessa.»
JAKE GYLLENHAAL