dimarts 4 de desembre de
2012
David
Trueba. Espanya, 2011
amb: José Sacristán, María Valverde i Ramón Fontseré
VO en castellà. 104 minuts
En un
calurós dia de juliol de 1987, amb la ciutat mig buida, Miguel, un veterà
articulista, temut i respectat, es cita en un vell café amb l’Ángela, una jove
estudiant de periodisme. Obligats per l’atzar a compartir una jornada molt
particular, entre tots dos es desencadenarà un duel de personalitats.
Ja fa
uns quants anys, en els cercles periodístics de la capital corria la llegenda
de que un veterà articulista de la premsa s’havia quedat atrapat en el bany del
pis d’un amic amb una de les seves conquestes. Aquella anècdota li ha vingut
que ni pintada a
David
Trueba per tancar en un bany els dos personatges i fer que es despullin per
dins i per fora davant l’espectador. I a partir d’aquella situació, el cineasta
ha dibuixat un sucós retrat de dues generacions d’un moment molt concret del
país, l’any 1987.
Segonamajoria
absoluta del PSOE, el país estava a l’OTAN i havia ingressat al Mercat
Comú…Molts dels periodistes que havien lliurat la batalla durant els anys del
franquisme començaven a mostrar símptomes de desencís i un cert cinisme. Els
joves que arribaven a la professió continuaven admirant-los i apareixien amb la
il·lusió i les ganes de menjar-se el món que aquells ja no tenien.
Madrid 1987 enfronta aquelles dues escoles a
través dels personatges de Miguel i Ángela, interpretats per José Sacristán i
María Valverde. Un expert i reconegut articulista i una jove aspirant a
periodista. Ambdós es queden tancats en un bany durant un dia i mig de forma
fortuïta. Sónmoltes les hores de què disposen per coneixe’s a fons i poder
parlar de periodisme, literatura, cinema, d’emocions, sexe, veritats i
mentides, de l’avui, del passat i del demà… Temps per confessar-se, atacar-se,
donar-se suport, entendre’s
i, sobretot, per absorbir joventut i experiència.
LA GRAN ILUSIÓN
«Al principi, el meu desig era enfrontar els personatges. Volia
fer una pel·lícula nua, en la que pogués aprofitar el record que jo tenia d’aquell
moment, d’aquells anys de la fi de la transició. Alguns ja es podien quedar
tranquils, mentre que per a altres era el començament d’alguna cosa. Crec que
el malestar que s’ha instal·lat avui contra el sistema té a veure amb
l’excessiva satisfacció d’aquells anys. Hem viscut sense adonar-nos de que no
ens havien ensenyat que la democràcia és un sistema que s’ha de posar sempre en
qüestió, que ha de ser autocrític.»
