dimarts 18 de desembre de
2018
Michael Haneke.
França/Àustria,
2018
amb: Isabelle Huppert,
Jean-Louis Trintignant i
Mathieu Kassowitz
VO en francès amb subtítols en castellà. 107 minuts
Happy end penetra en les
interioritats d’una família degudament
burgesa que viu a prop de Calais, totalment aliena
a res que no sigui ella mateixa. Des del capdamunt, el patriarca
contempla l’enfonsament general. Des de baix de
tot, la neta petita observa l’esdevenir rigorosament absurd
de tot plegat. A un costat, la filla sense escarafalls comanda
amb mà de ferro el negoci familiar mentre el fill metge
s’entrega a una doble vida. A l’altre costat, els criats marroquins
i l’altre net, que ha perdut el nord… I en mig nosaltres,
contemplant despistats el ritual cruel en què Haneke
ha convertit el seu cinema. El resultat és una pel·lícula
freda i abstracta com una riallada lúgubre sobre la fi de tot.
La pel·lícula toca bona part dels temes que han acompanyat
el realitzador austríac al llarg de la seva trajectòria.
Novament, com a Caché, unmisteri abstracte activa elmecanisme
d’un sentiment molt proper a la culpa. Una altra
vegada, com a Funny
games, la violència és retratada de
forma intranscendent. De la mateixa manera que a La pianista,
el cos de la dona és ofert en sacrifici i com passa a
La cinta blanca, la
infantesa és utilitzada com a víctima. I
sobretot, igual que esdevé a Amor, la mort, únicament la
mort, és utilitzada coma epíleg irònic d’una fi anunciada…
i dissortadament feliç. És com la riallada que se sent de
sobte en un funeral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada