dimarts 8 de gener de 2019
Luca Guadagnino.
Itàlia,
2017
amb: Armie Hammer, Timothée
Chalamet, Michael Stuhlbarg
i Amira Casar
VO en italià i anglès amb subtítols en castellà. 132 minuts
És una pel·lícula plena d’emocions en estat pur, sense màscares
ni artificis. Real i bella en el seu missatge de ser sincers
amb els nostres sentiments i d’acceptar-nos tal com som.
Clara i precisa en la descripció de l’amor que arriba sense
avisar per quedar-se per sempre més en la nostra memòria.
I així, aquesta història de dos enamorats naixerà de l’impuls,
d’uns gestos i de la necessitat de deixar fluir una passió que
és tractada amb gran sensibilitat i elegància per la càmera de
Guadagnino. El cineasta no es recrea en la intimitat de la
parella, però deixa que el seu desig es transformi en un alt
voltatge eròtic que traspassa la pantalla i és molt més eficaç
en el resultat de la proposta. Aquí és l’espectador el que acaba
per deixar anar la seva imaginació per assimilar un relat
que traspua veritat en cada fotograma i t’atrapa fins que et
manca l’alè.
—Diga’m pel teu nom, que jo
et diré pel meu —li diu Oliver a
Elio mentre les seves mirades es fonen i els seus cossos es
barregen en un de sol.—¿Per
què no em vas llençar pistes? —li
pregunta Elio al seu amant—. Hem perdut tants dies… —insisteix.
La química entre els dos protagonistes aconsegueix que
aquesta pel·lícula encengui la guspira de la màgia cada cop
que els actors apareixen junts davant de la càmera, escenificant
l’ansietat que sent el més jove amb aquell embriagador
anhel d’abraçar el seu estimat i no deixar-lo marxar mai
més.
