HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE I DESEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE I DESEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de novembre i desembre

dimarts 8 de gener de 2019


Luca Guadagnino. Itàlia, 2017
amb: Armie Hammer, Timothée Chalamet, Michael Stuhlbarg
i Amira Casar
VO en italià i anglès amb subtítols en castellà. 132 minuts

És una pel·lícula plena d’emocions en estat pur, sense màscares
ni artificis. Real i bella en el seu missatge de ser sincers
amb els nostres sentiments i d’acceptar-nos tal com som.
Clara i precisa en la descripció de l’amor que arriba sense
avisar per quedar-se per sempre més en la nostra memòria.
I així, aquesta història de dos enamorats naixerà de l’impuls,
d’uns gestos i de la necessitat de deixar fluir una passió que
és tractada amb gran sensibilitat i elegància per la càmera de
Guadagnino. El cineasta no es recrea en la intimitat de la
parella, però deixa que el seu desig es transformi en un alt
voltatge eròtic que traspassa la pantalla i és molt més eficaç
en el resultat de la proposta. Aquí és l’espectador el que acaba
per deixar anar la seva imaginació per assimilar un relat
que traspua veritat en cada fotograma i t’atrapa fins que et
manca l’alè.
—Diga’m pel teu nom, que jo et diré pel meu —li diu Oliver a
Elio mentre les seves mirades es fonen i els seus cossos es
barregen en un de sol.—¿Per què no em vas llençar pistes? —li
pregunta Elio al seu amant—. Hem perdut tants dies… —insisteix.
La química entre els dos protagonistes aconsegueix que
aquesta pel·lícula encengui la guspira de la màgia cada cop
que els actors apareixen junts davant de la càmera, escenificant
l’ansietat que sent el més jove amb aquell embriagador
anhel d’abraçar el seu estimat i no deixar-lo marxar mai
més.

TRÀILER                                 LA VANGUARDIA

dimarts 15 de gener de 2019
Ofir Raul Graizer. Alemanya/Israel, 2017
amb: Tim Kalkhof, Sarah Adler, Roy Miller, Zohar Strauss i
Sandra Sade
VO en alemany, hebreu i anglès amb subtítols en castellà. 113 minuts

Localitzat en un malenconiós Jerusalem i basat en una experiència
personal, El repostero de Berlín ens parla de personatges
que desitgen deixar a un costat la seva nacionalitat,
sexualitat i religió, en una història plena d’amor a les persones,
a la vida, al menjar i al cinema.
La pel·lícula viatja de Berlín a Jerusalem, d’est a oest, del
passat al present. En aquest viatge a Israel, Thomas, que
busca una cura per una pèrdua personal, trobarà un conflicte
interior religiós, però també secular. El tema del Kosher, la
importància del Shabat o el lloc que ocupa la tradició dins
de la societat civil esdevenen una barrera per a l’absolució
de Thomas, el porten a dubtar de cada aspecte de si mateix
i li proporcionen noves perspectives dels seus records amorosos.
La cura metafòrica a la ferida provocada per aquella tragèdia
personal es la rebosteria. Esdevé un acte sensual, visual i
eròtic que ens transporta a la infantesa i a la vida familiar
amb l’aroma del llevat inundant la casa els divendres pel
matí. Per als jueus l’acció de fer el pa té un significat especial
en record de l’època de la fam. A més, el judaïsme comporta
tot un sistema de regles per fer pa que defineixen el que està
permès i el que està prohibit. Thomas i Amat han de desafiar
aquelles regles i, a més, desafiar el seu entorn per sobreposar-
se al dolor i a la fúria i trobar el camí cap el perdó i la
reconciliació.

dimarts 22 de gener de 2019
Olivier Ayache-Vidal. França, 2017
amb: Denis Podalydès, Abdoulaye Diallo, Léa Drucker,
Pauline Huruguen i Tabono Tandia
VO en francès amb subtítols en castellà. 106 minuts

François Foucault, de 40 anys, és professor de literatura
en el prestigiós institut de París, Henri IV. De sobte, un
seguit de circumstàncies l’obliguen a deixar el seu lloc de
treball i acceptar una plaça en un institut de l’extraradi de
la ciutat, en una zona conflictiva. François es tem el pitjor…
«Armat de la seva experiència i de les seves idees preconcebudes,
François està convençut que no li portarà molt de temps
governar aquells joves. N’hi haurà prou en restablir el principi
d’autoritat que s’ha perdut en atorgar massa llibertat.
Això no obstant, la situació el supera ràpidament, i entén que
el mateix mètode no produeix els mateixos efectes en llocs diferents.
Dissortadament, les teories en què es basen els seus principis
educatius resulten inútils quan cal enfrontar-se a situacions
complicades. Aquest sentiment revelador, a la vegada
que terrible, d’una recerca perpetua perquè la pedagogia
s’adapti a les circumstàncies més diverses ha estat el fil conductor
del meu treball. No vull que aquest professor sigui un heroi.
És un home innocent, així que ha de despertar empatia. Al
començament, el seu objectiu és egoista i presumptuós:més que
ajudar els nois i noies de la perifèria, intenta mostrar que les
seves teories són les correctes. Aquesta actitud arrogant el portarà
al fracàs i l’obligarà a posar en entredit les seves conviccions
i a buscar vies pedagògiques alternatives.»

TRÀILER                          OLIVIER AYACHE-VIDAL

dimarts 29 de gener de 2019


Ziad Doueiri. Líban/França, 2017
amb: Adel Karam, Kamel el Basha i Camille Salameh
VO en àrab amb subtítols en castellà. 112 minuts

En el Beirut d’avui dia, un insult sense importància assoleix
una dimensió desmesurada: Toni, un libanès cristià i
Yasser, un refugiat palestí, s’enfronten en els tribunals.
Mitjançant les ferides secretes i les revelacions traumàtiques,
el circ que creen els mitjans de comunicació que informen
sobre el cas posa al Líban a la vora d’una revolta
social, obligant Toni i Yasser a reconsiderar les seves vides
i els seus prejudicis.
«El millor de El insulto és que retrata amb eloqüència no
tan sols la deshumanització galopant que viu el món, sinó
sobretot la seva absurditat, el seu egoisme i el menyspreu
profund pels valors humans més elementals que habita en
la geopolítica mundial des de ni se sap quan. I ho fa a través
d’una anècdota, l’insult del títol, que desencadena una
espiral de retrets, suspicàcies i retorns al dolorós passat
dels protagonistes.
La difícil convivència entre cristians i musulmans en el Líban
és el context d’aquesta història del present però ancorada
en el passat, en la lluita de creences, religions i ideologies
que viu enquistada en el cor d’un món que no sap
conviure en pau. Ziad Doueiri orquestra un relat hàbil,
potser una mica prefabricat, que resulta efectiu i efectista
però sens dubte valuós, molt valuós.»

TRÀILER                                           CINEMANIA


dimarts 4 de desembre de 2018


Hafsteinn Gunnar Sigurdsson. Islàndia, 2017
amb: Steinbór Hroar Steinbórsson, Siguröur Sigurjónsson i
Lára Jóhanna Jónsdóttir
VO en islandès amb subtítols en castellà. 89 minuts

Podria ser catalogada com la versió punk dels serials televisius
i posa en el centre de la història la crisi conjugal d’una
parella jove i l’enfrontament salvatge entre dos matrimonis
de mitjana edat que viuen en cases adossades. El film, profundament
provocador, acaba llençant una reflexió que fa
por per la veritat intrínseca que posseeix: moltes vegades
som nosaltres els que ens provoquem les desgràcies. Una
tesi que es podria aplicar a la majoria de personatges
d’aquest caramel enverinat islandès.
No és la comèdia més refrescant de l’estiu, però sí una sòrdida
història força inquietant que, d’alguna manera, sembla
oferir una morbosa instantània dels mals d’Europa.
El realitzador filma els seus personatges com si els estigués
assetjant i aprofita cada escena per deixar en l’aire l’evidència
d’un profund neguit o d’una molt interioritzada insatisfacció.
Una pel·lícula poblada de monstres versemblants i
quotidians, on destaca la transformació del rostre d’un personatge
en descobrir la crueltat manifesta de la seva esposa.
El que fa després aquell personatge deixa clar que el cineasta
no conserva massa fe en l’ésser humà.



dimarts 11 de desembre de 2018


Gustavo Pizzi. Brasil, 2018
amb: Karine Teles, Otávio Müler i Adriana Esteves
VO en portuguès amb subtítols en castellà. 95 minuts

A Siempre juntos, la Irene, mare de quatre fills, ha d’assumir
que el gran deixa la casa per a continuar la seva carrera esportiva
a Alemanya. El pare ho veu com un pas natural en la
trajectòria del noi. A la Irene se li trenca tot per dins.
La Irene és el pal de paller d’aquesta família que tira endavant
gràcies sobretot a la seva empenta en un moment en
què fallen els ingressos i la casa cau a trossos. Siempre juntos
demostra que una comèdia dramàtica familiar no ha de ser
pas carrinclona, ans al contrari. Malgrat les moltes vicissituds,
el film celebra el suport mutu i la calidesa festiva—una
mica caòtica— d’aquest nucli familiar. I sobretot, la figura de
la mater amatissima i treballadora que encarna Teles.
Siempre juntos és la vida mateixa: les seves penalitats, la seva
espontaneïtat, els seus esclats de ràbia, de rialles i de plors.
I el realitzador brasiler ho filma amb naturalitat i bon gust,
cedint tot el protagonisme als membres d’una família en
ebullició: la mare a qui se li cau el món a sobre quan el nen
dels seus ulls se’n va a triomfar a l’altre costat del món; el
pare a qui la seva feina com a propietari d’una petita papereria
no li augura un gran futur; la germana petita que, fugint
dels maltractaments del seu marit, ha acabat instal·lada amb
el seu fill petit en una llar on ja hi ha tres criatures més i un
feliç oceà de desesperació capaç d’ofegar qualsevol.



dimarts 18 de desembre de 2018


Michael Haneke. França/Àustria, 2018
amb: Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant i
Mathieu Kassowitz
VO en francès amb subtítols en castellà. 107 minuts

Happy end penetra en les interioritats d’una família degudament
burgesa que viu a prop de Calais, totalment aliena
a res que no sigui ella mateixa. Des del capdamunt, el patriarca
contempla l’enfonsament general. Des de baix de
tot, la neta petita observa l’esdevenir rigorosament absurd
de tot plegat. A un costat, la filla sense escarafalls comanda
amb mà de ferro el negoci familiar mentre el fill metge
s’entrega a una doble vida. A l’altre costat, els criats marroquins
i l’altre net, que ha perdut el nord… I en mig nosaltres,
contemplant despistats el ritual cruel en què Haneke
ha convertit el seu cinema. El resultat és una pel·lícula
freda i abstracta com una riallada lúgubre sobre la fi de tot.
La pel·lícula toca bona part dels temes que han acompanyat
el realitzador austríac al llarg de la seva trajectòria.
Novament, com a Caché, unmisteri abstracte activa elmecanisme
d’un sentiment molt proper a la culpa. Una altra
vegada, com a Funny games, la violència és retratada de
forma intranscendent. De la mateixa manera que a La pianista,
el cos de la dona és ofert en sacrifici i com passa a
La cinta blanca, la infantesa és utilitzada com a víctima. I
sobretot, igual que esdevé a Amor, la mort, únicament la
mort, és utilitzada coma epíleg irònic d’una fi anunciada…
i dissortadament feliç. És com la riallada que se sent de
sobte en un funeral.