HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE I DESEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS DE NOVEMBRE I DESEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de novembre i desembre


dimarts 12 de gener de 2016


Jafar Panahi. Irán, 2014
VO en farsi amb subtítols en castellà. 82 minuts

Un taxi groc recorre els animats carrers de Teheran. Al taxi
hi pugen tota mena de passatgers, a quin més diferent. I parlen
amb el conductor amb absoluta franquesa, sense adonarse’n
de que qui els està entrevistant, a través d’una minúscula
càmera oculta col·locada a la part davantera del vehicle,
és el mateix director Jafar Panahi. Aquests trajectes en taxi
on es barregen el drama i la comèdia li permeten al cineasta
prendre el pols a la societat iraniana.
«El rodatge va començar el 27 de setembre de 2014 i va durar
quinze dies. Cap dels actors no és professional: són coneguts o
coneguts de coneguts. La petita Hana, l’advocada i activista en
favor dels drets humans Nasrin Sotoudeh i el venedor de DVD
Omid s’interpreten a si mateixos. L’estudiant cinèfil és el meu nebot.
La mestra, la dona d’un amic. El lladre, l’amic d’un amic. El
ferit ve de províncies…
Cada nit editava les imatges a casa meva. Així que al final de
cada dia de rodatge ja disposava d’un primer muntatge, del qual
en feia una còpia de seguretat i l’anava amagant en llocs diferents.
També vaig fer còpies de seguretat del muntatge final i les
vaig amagar en ciutats diferents. D’aquesta manera em vaig assegurar
que la meva pel·lícula no corria cap perill perquè ningú
podria trobar-la.»
Jafar Panahi té prohibit fer cinema al seu país per part del
govern iranià. És considerat persona non grata i les seves
pel·lícules són catalogades de propaganda antiiraniana per
les autoritats del seu país.




dimarts 19 de gener de 2016






Marc Recha. Catalunya, 2015
amb: Roc Recha, Sergi López i Marc Recha
VO en català. 70 minuts

En un paratge solitari a prop de la costa, un nen fa volar l’estel que li ha construït el seu pare. Fa vent i l’estel s’enreda entre la
vegetació. El nen necessita de l’ajuda del seu pare per seguir fent volar l’estel. Junts, errant enmig de la natura, expliquen un
conte íntim i especial: el d’un gegant que sempre té gana.
L’estel
«L‘estel el fem volar els dies que bufa el vent quan tornem de l’escola passant per una muntanya molt alta. És un estel que vam construir
a casa, però el fil sempre s’acaba enredant en els matolls. I mentre el desenredem, parlem de moltes coses. Al Roc li agrada passar per
una pista forestal que travessa el bosc fins arribar a casa.»


La pel·lícula
«La idea de fer un rodatge espontani la va tenir l’AitorMartos, que em va engrescar per realitzar una pel·lícula espontània, fresca, sense
intermediaris, construïda directament amb la complicitat de l’equip humà i la col·laboració dels proveïdors tècnics. Vaig entomar el repte
i en dues setmanes el guió estava a punt per rodar. El rodatge va ser breu, intens i prolífic. Amb la complicitat i la generositat de tothom
vam filmar una història de ficció que, després, amb la post-producció vam acabar d’arrodonir. Aquesta llibertat pluridimensional que
vam assaborir i gaudir en totes les fases de la producció, sens dubte, va ser determinant per arribar al final de l’aventura col·lectiva i,
després, sumar més complicitats un cop acabada la pel·lícula.»
La història
«El repte era crear una història amb la relació de complicitat que al llarg dels anys un nen i el seu pare han anat construint a través de
la seva convivència. Poder veure de molt a prop la relació entre el fill i el pare i captar amb un cert lirisme contingut tot l’univers invisible
que l’infant construeix en el seu camí d’aprenentatge natural. Filmar aquest aprenentatge, veure’l en directe i sense artificis i des de la
subtilitat i el respecte. Acompanyar l’infant en el descobriment que fa amb les coses que l’envolten i la seva curiositat envers la natura, el
paisatge i els seus elements que esdevenen màgics.»

TRÀILER                                                       MARC RECHA



dimarts 26 de gener de 2016

Sebastian Schipper. Alemanya, 2015
amb: Laia Costa, Frederick Lau, Franz Rogowski, Max Mauff,
Burak Yigit i Nadja Laura Mijthab
VO en anglès i alemany amb subtítols en castellà. 140 minuts

En el famós barri berlinès de Kreuzberg, la càmera és testimoni
durant poc més de dues hores de tot el que li passa
a Victòria, una noia espanyola que s’acaba d’instal·lar a
Berlín.
«Aquesta no és una pel·lícula sobre l’atracament a un banc. És
senzillament l’atracament a un banc. Victoria es va filmar en
una sola presa. En dues hores i catorze minuts. Sense talls,
sense trucs. Només amb una única presa.
El primer pensament que vaig tenir sobre aquest projecte fou
que jo en lameva vidamai no robaria un banc. I la idea no em
va agradar. Estic convençut de que seria una experiència incomparable.
No el fet de fer mal, ferir o segrestar algú, sinó el
fet d’entrar en una zona fosca i plena de pors, treure una pistola
i exigir-ho tot: aquí i ara.
Així que allà estava: la idea de robar un banc i la certesa de
que no éremlladres, sinó cineastes. Però, ¿i si filméssim la pel·lícula
sencera en una sola presa, l’hora abans i l’hora després
del robatori? Així coneixem als personatges, escoltem les seves
històries, descobrim les seves esperances, la seva desesperació i
el seu anhel de fer quelcom que els canviarà a tots. En el fons
la finalitat no és el robatori en si, sinó el viatge que genera tot
el procés fins a aconseguir l’objectiu

TRÀILER                               SEBASTIAN SCHIPPER

Els horaris d’aquesta pel·lícula seran els següents:
17.00, 19.25 i 21.50 h.
dimarts


dimarts 1 de desembre de 2015



Hayao Miyazaki. Japó, 2013
Animació
VO en japonès amb subtítols en castellà. 126 minuts
 

 



El possible testament cinematogràfic d’Hayao Miyazaki és una pel·lícula monumental i enlluernadora, un dels molts desenllaços
perfectes que podria haver donat la seva filmografia. Potser no sigui la fi de festa imaginada: tot i que una part de la història, la
que fa referència als somnis del protagonista, es mogui en un pla irreal de caire fantàstic, El viento se levanta no desplega a
bastament els personals, i arrabassadors mons imaginaris als que hom viatja automàticament en pensar en l’autor de Mi vecino
Totoro (1998) i El viaje de Chihiro (2001).
Sobre la vida d’un personatge real, l’enginyer aeronàutic Jiro Horikoshi, dissenyador d’avions de combat durant la Segona Guerra
Mundial, la pel·lícula de Miyazaki es mou en un pla més realista. Però, això no obstant, és una peça absolutament coherent a
nivell formal, emocional i temàtic (les seqüeles de la guerra, la relació entre l’home i la natura, la infantesa, la pèrdua d’un ésser
estimat o la relació entre la vida i la mort) amb l’obra anterior del mestre, i un film extraordinari. Bella i escrita amb delicadesa
(l’atenció en els personatges, la lucidesa amb la que estan integrats en un marc històric), El viento se levanta creix en el seu aspecte
romàntic i regala una inoblidable història d’amor tràgic.
La pel·lícula ens parla de Jiro Horikoshi, un dels majors enginyers aeronàutics de la història, que es va fer famós, molt al seu
desgrat, per haver dissenyat un dels avions de combat més temuts de la Segona Guerra Mundial: el Zero japonès.
Sorprèn molt veure el tractament del protagonista, Jiro, mantenint un punt de vista que fa que el veiem més com un artista que
com un tècnic. I és que, com el propi Miyazaki deia, un enginyer i un artista tenen un mateix objectiu comú: la creativitat. Tots
dos dissenyen coses del no-res i no deixen de buscar com millorar la seva obra.
I aquí és on la polèmica comença a afectar la pel·lícula. Qui coneix Miyazaki sap que les seves obres sempre tenen un missatge
pacifista contra l’absurd de la guerra, i aquesta no n’és pas una excepció, però no han estat poques les boques que han ressaltat
l’incòmode subtext que pot venir al cap després del visionat: com es pot tractar artísticament la figura d’algú el treball del qual
ha donat lloc a un arma tan mortífera? «Sabia que en ficava en un terreny complicat amb aquesta història», confessa Miyazaki: «Però
no volia plegar-me a les crítiques que poguessin arribar en aquest sentit i vaig decidir portar aquell projecte fins a la fi amb totes les seves
conseqüències».

TRÀILER                                                          FOTOGRAMAS



dimarts 15 de desembre de 2015

Naomi Kawase. Japó, 2014
amb: Nijiro Murakami, Jun Yoshinaga, Miyuki Matsuda,
Tetta Sugimoto, Makiko Watanabe i Jun Murakami
VO en japonès amb subtítols en castellà. 119 minuts

Rodada a la illa d’Amani Oshima (lloc de procedència dels
avantpassats de la directora), la pel·lícula pren com a epicentre
de les seves reflexions a Kaito i Kyoko, una parella
d’adolescents en plena descoberta de les qüestions humanes
essencials. La cineasta planteja un lluminós cicle vital
que parteix de la mort per desembocar en la creació. En
l’inici, el cos d’una persona ofegada arriba fins a la riba. Es
tracta d’una referència als tifons que durant 2013 sacsejaren
l’illa i que l’equip de rodatge va haver d’encarar.
Com sempre en Kawase, la vivència personal i el cinema
són indivisibles. La mort de la seva mare adoptiva es tradueix
en aquesta ficció mitjançant la progenitora de Kyoto,
una xaman en estat terminal que prepara la seva fi fins
a convertir-la en una experiència intensa, però també harmònica
amb el seu entorn.
Aguas tranquilas enfronta els seus dos joves protagonistes
amb les grans preguntes de l’existència. L’emoció apareix
quan aquelles qüestions s’aborden a través de l’afecte quotidià
(Kawase reflecteix els lligams familiars, en especial
els materno-filials amb una gran sensibilitat) i de la natura.
En alguns passatges la realitzadora intenta trobar en el paisatge
la resposta a enigmes impossibles de resoldre.



dimarts 22 de desembre de 2015



Yoji Yamada. Japó, 2014
amb: Takako Matsu, Haru Kuroki, Kotaro Kataoka, Hidetaka
Yoshioka, Chieko Baisho i Satoshi Tsumabuki
VO en japonès amb subtítols en castellà. 136 minuts

La principal troballa de La casa del tejado rojo és condensar
en poc menys de dues hores bona part de la història més
recent del Japó, establint alhora un profund diàleg amb la
societat nipona del present a través de la figura dels joves.
Basada en una novel·la de Kyoko Nakajima, el veterà director
relata en ella les vivències d’una família burgesa durant
part de l’era Showa, concretament els períodes que
abasten la Segona Guerra Sinojaponesa i la Segona Guerra
Mundial. Es detecta al film una emergent nostàlgia en què
conviuen present i passat a través d’infinitat de flashbacks
que fan visibles els relats que Taki, la minyona de la casa
ara convertida en àvia, li descriu al seu nebot Takeshi.
A través d’una història d’amor prohibit, Yamada suggereix
alguns temes tabú de la societat de l’època, com l’adulteri
o el lesbianisme, prenent també prestades algunes de les
inquietuds temàtiques del cinema d’Ozu (la dissolució dels
lligams familiars o el pas del temps, situant la càmera a
l’alçada del tatami en les escenes familiars, com ho feia el
mestre japonès). L’ús d’una il·luminació dura com a intent
d’unificar el film acaba dotant el temps passat (mostrat en
tons sèpia esquitxats de subtils saturacions cromàtiques)
d’una pàtina d’irrealitat.



dimarts 3 de novembre de 2015

Ken Loach. Gran Bretanya, 2014
amb: Barry Ward, Francis Magee, Aileen Henry, Simone Kirby
i Stella McGirl
VO en anglès amb subtítols en castellà. 109 minuts

Al 1921 Jimmy Gralton va construir una sala de ball en un
encreuament de camins rurals en una Irlanda prop de la guerra
civil. El Pearse-Connolly Hall era un indret on els joves
podien anar a aprendre, discutir, somiar… però sobretot a
ballar i divertir-se. Mentre la popularitat de la sala creixia, la
seva reputació socialista i d’esperit lliure va atraure l’atenció
de l’església i dels polítics, que van obligar Jimmy a tancar
la sala i anar-se’n del país.
«El Jimmy’s Hall era un espai de llibertat on es podia expressar
i contrastar idees. On la poesia, la música i l’esport trobaven el
seu lloc, on la gent podia donar màniga ampla al seu talent i, per
descomptat, ballar. La música i el ball són molt importants perquè
són una manifestació de llibertat. Un perill per a aquells que
tracten d’exercir el control.»
«Resulta gairebé inevitable veure Jimmy’s Hall com una continuació
d’El viento que agita la cebada (2006), no tant temàticament,
sinó per la sensació de què Loach combina un cop més
elements que han donat identitat a la seva obra i que acaben
funcionant, amb tots els seus convencionalismes, per transmetre
aquella barreja de missatge, sentiment i acció comunitària. Novament
es tracta de recuperar una certa situació històrica d’Irlanda,
però des d’un to menor, intimista i una dècada més tard.»

TRÀILER                                                  FOTOGRAMAS