dimarts 13 de gener de 2015
CÒPIA
DIGITAL RESTAURADA AMB MOTIU DEL SEU 25è ANIVERSARI
Giuseppe
Tornatore. Itàlia/França, 1988
amb: Philippe Noiret, Jacques Perrin, Salvatore Cascio,
Antonella Atoli i Popella Maggio
VO en italià amb subtítols en castellà. 124 minuts
Salvatore, director de cinema
consagrat, torna al seu poble natal per assistir al funeral del seu amic
Alfredo, qui va ser el projectorista del cine local anomenat Nuovo Cinema
Paradiso durant la seva infantesa a Sicília. Aviat els records del seu primer
amor amb la bella Elena i de tots els capítols que marcaren la seva feliç
infantesa tornen a la seva ment, connectant Salvatore amb la comunitat que va
abandonar 30 anys enrere. El petit Toto no se separava del costat d’Alfredo,
que col·leccionava en secret, com
si d’un tresor es tractés, tots
els descarts que el capellà —màxim censor del poble— tallava de les pel·lícules
projectades.
Un homenatge al cinema? Un
melodrama a la italiana? Una estranya barreja d’Homer, Proust i la novel·la
sentimental? Tot això i molt més és Cinema
Paradiso, aquella pel·lícula que a la fi
dels 80 va suposar la consagració de Giuseppe Tornatore i la implantació d’un
cert cinema d’autor popular que a través dels anys s’ha anat consolidant. A mig
camí entre Dino Risi i Bernardo Bertolucci, no s’ha de buscar en ella grans
discursos sobre l’ocàs del cel·luloide (un tema que, tanmateix, va saber intuir
amb impecable sentit de l’espectacle), sinó més aviat la continuïtat d’una
certa tradició de cinema italià que desemboca aquí en rius de llàgrimes, però
també en una excel·lència visual i dramàtica que reconverteix les intuïcions
operístiques de El Gatopardo en una nissaga èpica.
Què pensar, si no, d’una
pel·lícula que narra la història d’un nen fascinat pel projectorista del cine
del seu poble, fins al punt que les seves posteriors relacions amb les dones no
aconseguiran esborrar aquell record d’infantesa? D’una banda, Totó és un
director de cinema turmentat que enyora la seva infantesa en un poble de
Sicília, quan el malenconiós Alfredo li va ensenyar què era aquell art de les
imatges dins de la senzilla cabina de projecció del Nuovo Cinema Paradiso;
d’altra banda, l’adult emocionalment fracassat s’enfronta al nen que fou per
posar en escena un retorn al passat de les pel·lícules, des d’un punt de vista
tan cinematogràfic
com sentimental, ja que es tracta
d’enyorar no tan sols el gaudi col·lectiu dins de les grans sales, sinó també
el model narratiu que les va fer possibles.
Doncs bé, és aquí on Cinema Paradiso deixa de ser
un artefacte pensat per la llagrimeta fàcil i esdevé un gran fresc sobre el
propi passat del cinema italià. En ell convergeixen els secundaris de la gran
comèdia dels 50 i 60, les claus del melodrama rural i fins i tot l’alè
revisionista del cinema modern, per donar peu a un puzle de gran imaginació
visual i conceptual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada