HORARIS SESSIONS DIMARTS DE DESEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS DE DESEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de desembre

dimarts 4 de desembre de 2018


Hafsteinn Gunnar Sigurdsson. Islàndia, 2017
amb: Steinbór Hroar Steinbórsson, Siguröur Sigurjónsson i
Lára Jóhanna Jónsdóttir
VO en islandès amb subtítols en castellà. 89 minuts

Podria ser catalogada com la versió punk dels serials televisius
i posa en el centre de la història la crisi conjugal d’una
parella jove i l’enfrontament salvatge entre dos matrimonis
de mitjana edat que viuen en cases adossades. El film, profundament
provocador, acaba llençant una reflexió que fa
por per la veritat intrínseca que posseeix: moltes vegades
som nosaltres els que ens provoquem les desgràcies. Una
tesi que es podria aplicar a la majoria de personatges
d’aquest caramel enverinat islandès.
No és la comèdia més refrescant de l’estiu, però sí una sòrdida
història força inquietant que, d’alguna manera, sembla
oferir una morbosa instantània dels mals d’Europa.
El realitzador filma els seus personatges com si els estigués
assetjant i aprofita cada escena per deixar en l’aire l’evidència
d’un profund neguit o d’una molt interioritzada insatisfacció.
Una pel·lícula poblada de monstres versemblants i
quotidians, on destaca la transformació del rostre d’un personatge
en descobrir la crueltat manifesta de la seva esposa.
El que fa després aquell personatge deixa clar que el cineasta
no conserva massa fe en l’ésser humà.



dimarts 11 de desembre de 2018


Gustavo Pizzi. Brasil, 2018
amb: Karine Teles, Otávio Müler i Adriana Esteves
VO en portuguès amb subtítols en castellà. 95 minuts

A Siempre juntos, la Irene, mare de quatre fills, ha d’assumir
que el gran deixa la casa per a continuar la seva carrera esportiva
a Alemanya. El pare ho veu com un pas natural en la
trajectòria del noi. A la Irene se li trenca tot per dins.
La Irene és el pal de paller d’aquesta família que tira endavant
gràcies sobretot a la seva empenta en un moment en
què fallen els ingressos i la casa cau a trossos. Siempre juntos
demostra que una comèdia dramàtica familiar no ha de ser
pas carrinclona, ans al contrari. Malgrat les moltes vicissituds,
el film celebra el suport mutu i la calidesa festiva—una
mica caòtica— d’aquest nucli familiar. I sobretot, la figura de
la mater amatissima i treballadora que encarna Teles.
Siempre juntos és la vida mateixa: les seves penalitats, la seva
espontaneïtat, els seus esclats de ràbia, de rialles i de plors.
I el realitzador brasiler ho filma amb naturalitat i bon gust,
cedint tot el protagonisme als membres d’una família en
ebullició: la mare a qui se li cau el món a sobre quan el nen
dels seus ulls se’n va a triomfar a l’altre costat del món; el
pare a qui la seva feina com a propietari d’una petita papereria
no li augura un gran futur; la germana petita que, fugint
dels maltractaments del seu marit, ha acabat instal·lada amb
el seu fill petit en una llar on ja hi ha tres criatures més i un
feliç oceà de desesperació capaç d’ofegar qualsevol.



dimarts 18 de desembre de 2018


Michael Haneke. França/Àustria, 2018
amb: Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant i
Mathieu Kassowitz
VO en francès amb subtítols en castellà. 107 minuts

Happy end penetra en les interioritats d’una família degudament
burgesa que viu a prop de Calais, totalment aliena
a res que no sigui ella mateixa. Des del capdamunt, el patriarca
contempla l’enfonsament general. Des de baix de
tot, la neta petita observa l’esdevenir rigorosament absurd
de tot plegat. A un costat, la filla sense escarafalls comanda
amb mà de ferro el negoci familiar mentre el fill metge
s’entrega a una doble vida. A l’altre costat, els criats marroquins
i l’altre net, que ha perdut el nord… I en mig nosaltres,
contemplant despistats el ritual cruel en què Haneke
ha convertit el seu cinema. El resultat és una pel·lícula
freda i abstracta com una riallada lúgubre sobre la fi de tot.
La pel·lícula toca bona part dels temes que han acompanyat
el realitzador austríac al llarg de la seva trajectòria.
Novament, com a Caché, unmisteri abstracte activa elmecanisme
d’un sentiment molt proper a la culpa. Una altra
vegada, com a Funny games, la violència és retratada de
forma intranscendent. De la mateixa manera que a La pianista,
el cos de la dona és ofert en sacrifici i com passa a
La cinta blanca, la infantesa és utilitzada com a víctima. I
sobretot, igual que esdevé a Amor, la mort, únicament la
mort, és utilitzada coma epíleg irònic d’una fi anunciada…
i dissortadament feliç. És com la riallada que se sent de
sobte en un funeral.