HORARIS SESSIONS DIMARTS DE SETEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS DE SETEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de setembre
dimarts 13 de desembre de 2016


Degut a la seva llarga durada, aquesta pel·lícula es projectarà en 2 sessions: 17:00 i 20:45 h.


Bruno Dumont. França, 2014
amb: Alane Delhaye, Lucy Caron i Bernard Pruvost
VO en francès amb subtítols en castella. 208 minuts

El petit Quinquin i la seva xicota Eve lideren una colla de delinqüents que està atemorint un poble de Boulonnais (França) amb els seus esgarrifosos crims.
Afectat per un fascinant humor absurd, minimalista i sinistre, aquest divertiment sobre la investigació d’unes morts en un poble del nord de França és una nova reflexió del seu autor sobre el mal com a fenomen imnipresent, impossible d’esquivar i lligat a la condició humana.

COMÈDIA SALVATGE
Algú ha assassinat i esquarterat un ésser humà i ha dipositat les seves despulles a l’interior del cul d’una vaca. Així arrenca aquesta comèdia policial amb què Bruno Dumont ha satisfet l’encàrrec que li va fer el canal Arte de dirigir una sèrie de quatre episodis per a la televisió. <<         Em donaven total llibertat, només havia d’ajustar-me al format i als 52 minuts que havia de durar cada capítol>>, explica el realitzador, que ha passat de l’austeritat continguda a la comèdia més salvatge.

                                                                  FOTOGRAMAS

PROBABLEMENT, EL DIABLE

A l’interior d’una granja notem la presència del mal. El comandant de la gendarmeria acarona el terra i afirma que el diable és allà mentre observem el rostre de Dany, un jove deficient que mira el cel com si estigués posseït. Uns acords de Bach creen una atmosfera religiosa en un espai marcat per la banalitat. El misteri persisteix i pren una dimensió que va de l’abstracte al místic, mentre es constata una màxima que s’ha anat repetint al llarg de la ficció: ens trobem en el cor del mal.
Els gestos dels personatges no estan depurats, són exagerats i voluntàriament burletes. La puresa cinematogràfica és substituïda per una marcada teatralitat de caràcter naïf, mentre que el misteri no sorgeix de la inexpressió, sinò de l’expressió d’una bogeria propera a la brutalitat. Aquesta bogeria insana ho contamina tot i genera el desordre en un relat en què res no pot ser ordenat de de la lògica. El món és arrasat pel mal, però aquest món és també metàfora d’una humanitat que ha perdut l’humanisme per retrobar les restes de l’autèntica bèstia humana. Tot l’univers travessat pel mal no és contemplat des d’un exercici de recerca de la transcendència a partir de la banalitat, sinó des de la burla. La comicitat serveix per revelar la brutalitat. Estem en un món en què el mal genera terror, però aquest terror transforma els humans en autèntics bufons.
L’estructura fílmica de la ficció podria ser la d’una mena de True detective a la francesa, amb alguns encreuaments específics cap al més sinistre que va explorar David Lynch a Twin Peaks. A l’epicentre de la sèrie hi ha diversos assassinats esgarrifosos.

                                               CAIMÁN. CUADERNOS DE CINE



BENVINGUTS AL NORD
El títol de la pel·lícula està tret d’una cançó escrita en ch’ti pel poeta i compositor musical Alexandre oaquim Desrousseaux, el 1853, Le p’tit quinquin (Le petit enfant). El ch’ti, semblant en certa manera al patois, és la forma en què es coneix el dialecte que es parla al departament Nord-Pas de Calais, que és la zona on s’esdevé l’acció i la regió natal del propi Dumont. La cançó de Desrouseeaux s’ha transmès de generació en generació fins a esdevenir una senya d’identitat de tota la regió.
Dumont crea una forma molt personal de comèdia policíaca a la vegada que ofereix un retrat de la forma de vida dels llocs de la seva infantesa, a partir precisament de la diferència. Malgrat l’estrambòtic d’algunes de les seves situacions i el to de comèdia una mica surrealista, El pequeño Quinquin és també un document, una exploració antropològica d’un lloc que sembla deixat de la mà de Déu i el revers, àcid, de determinades i populars comèdies cinematogràfiques gales com ara Bienvenidos al Norte.
La investigació policial està permanentment en punt mort. Mai no sembla avançar. Dumont es recrea aleshores en les figures policials i els seus curiosos hàbits. Van der Weyden esgrimeix una enorme facilitat per empunyar la pistola i disparar a l’aire. Quan són avisats d’alguna emergència, col·loca de seguida els llums blancs sobre el capó del cotxe, però mai no sona la sirena. Mentrestant, Quinquin, la seva xicota Eve i els seus dos amics continuen convertint l’estiu en un banc de proves per llençar petards, perseguir emigrants o destrossar un dels seus veïns en els autos de xoc.

                                                                  DIRIGIDO


Degut a la seva llarga durada, aquesta pel·lícula es projectarà en 2 sessions: 17:00 i 20:45 h.




dimarts 20 de desembre de 2016

Alfonso Gómez-Rejon. Estats Units, 2015
amb: Thomas Mann, Olivia Cooke i RJ Cyler
VO en anglès amb subtítols en castellà. 105 minuts

Alfonso Gómez-Rejon adapta la novel·la Me and Earl and the Dying Girl de Jesse Andrews, una història de maduresa protagonitzada per un aspirant a realitzador de cinema. Andrews reconeix certs tocs autobiogràfics en la història: <<A l’institut, jo era emblant a Greg, el protagonista. El meu objectiu era portar-me bé amb gent de tota mena.>>
Yo, él y Raquel va guanyar el Gran Premi del Jurat i el Premi del Públic en el Festival de Sundance 2015.
Distreta i imaginativa en el seu aspecte audiovisual i amb un guió tan lluny de la complicitat que el públic reclama, com de l’estètica hipster, la pel·lícula de Gómez-Rejon no sols surt ben parada de tot un camp de mines moral, sinó que, a més, fa gala d’una penetraci´psicològica més atenta a l’empatia que a l’exhibicionisme.
                                                       
                                                                  FOTOGRAMAS

Yo, él y Raquel és alhora una tragèdia juvenil, una comèdia d’institut i un excel·lent catàleg de saviesa cinèfila. I el seu realitzador, un volcà de creativitat. Grans angulars, enquadraments amb molt d’aire per dalt, composicions amb el personatge en els extrems de la pantalla, acceleracions… A voltes en correspondència amb la narrativa i l’estat psicològic dels personatges. De vegades perquè sí.

                                                                  EL PAÍS