HORARIS SESSIONS DIMARTS DE SETEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS DE SETEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de setembre
dimarts 7 de gener de 2014


Arie Posin. Estats Units, 2013
amb: Annette Bening, Ed Harris, Robin Williams i
Amy Brenneman
VO en anglès amb subtítols en castellà. 92 minuts

Annette Bening i Ed Harris donen un recital interpretatiu en
aquest drama romàntic amb un lleuger toc sobrenatural.
«Aquesta és una pel·lícula que parla sobre la pèrdua i el dolor. I
sobre com aquests dos elements li serveixen de combustible almeu
personatge per desenvolupar la seva obsessió. No crec que Nikki
sigui conscient de quant de profunda és la desesperació de perdre
el seu marit fins que coneix algú i transforma la seva obsessió en
quelcom emocionant: se sent com una noia jove novament i torna
a enamorar-se.
Hi ha un cert element fantàstic que sobrevola durant tota la trama.
Però, curiosament, està basada en un episodi real. Des del
meu subjectiu punt de vista, Nikki està perseguint una cosa que li
ha passat i de la qual no n’és responsable… I és quelcom que no
vol entendre, perquè va més enllà de la raó.
Allò de la química a la pantalla és un completmisteri. En el nostre
cas, Ed Harris i jo ens portem extremadament bé: ell és una persona
molt oberta, molt disposada a explorar cada moment i a
canviar… Si jo proposava fer coses diferents, ell és dels que responen
de forma molt receptiva. Ed sapmolt bé quan se sent a gust
i quan treballa en un ambient de confiança. És molt generós. Va
ser un procés de treball fantàstic, molt, molt especial.»

TRÀILER CAST.                                          ANNETTE BENING

dimarts 14 de gener de 2014


Josh Boone. Estats Units, 2012
amb: Greg Kinnear, Jennifer Connelly, Lily Collins,
Logan Lerman i Nat Wolf
VO en anglès amb subtítols en castellà. 96 minuts

Aquells que tenen una sensibilitat especial per a la creació
literària no saben com afrontar les seves pròpies emocions.
Aquesta és la tesi que defensa el debutant Josh Boone en
aquesta comèdia romàntica inspirada en la història dels seus
propis pares. «El guió és bastant autobiogràfic, i està basat en
gran mesura en el seu divorci. Aquesta història em va oferir
l’oportunitat de donar un final diferent a la seva relació.»
Precisament un divorci, el del veterà novel·lista Bill de la
seva esposa Erica, hamarcat per sempre la llar dels Borgens.
Els seus fills Samantha i Rusty han heretat el do del seu pare
per la literatura, i també la seva poca traça a l’hora d’afrontar
el seus propis sentiments.
Afectada pel divorci dels seus pares, Samantha es resisteix
als encants del seductor Lou. És molt reservada amb les seves
emocions i no es permet sentir allò que realment desitja
sentir. Rusty Borgens s’enamora apassionadament de la típica
noia 10 que mai no presentaries als teus pares: la problemàtica
Kate. Ha viscut molt de pressa i s’ha ficat en embolics
degut a les males companyies però al costat de Rusty
se n’adona que pot canviar la seva mala vida per la felicitat
i l’estabilitat.


dimarts 21 de gener de 2014


Richard Linklater. Estats Units, 2013
amb: Ethan Hawke i Julie Delpy
VO en anglès amb subtítols en castellà. 108 minuts

Jesse i Céline es tornen a trobar, aquesta vegada durant
l’estiu a la bella Grècia. Han passat nou anys des del seu
segon i darrer retrobament romàntic a París, des que van
coincidir en un tren amb destinació a Viena. Encara els
queda una oportunitat?
Un dia de 1994, durant els primers passos de la producció
d’Antes del amanecer, Richard Linklater va demanar a la
seva jove parella protagonista que decidís els noms dels
seus personatges. Una anècdota que cobra certa magnitud:
18 anys i dues continuacions d’aquella història (Antes
del atardecer i, ara, Antes del anochecer) més tard, Ethan
Hawke i Julie Delpy han crescut amb els seus personatges,
participant activament en el procés de desenvolupament
creatiu. Allò que inicialment va ser triar un nom ha acabat
resultant un treball que integra interpretar i escriure, en un
projecte atípic que fusiona, en certa manera, una ficció
romàntica amb elements molt reals. Ja en aquell llunyà
rodatge en el que es cremaren els seus camins, Delpy es
va adonar que, perquè funcionés, havia de ser molt més
emocional, personal i amb més elements de la nostra
pròpia experiència…
Lamàgia de la pel·lícula estava en la sinceritat que desprenia
i en la capacitat d’empatia amb l’espectador. I també
s’ha traslladat a les dues posteriors entregues.




dimarts 28 de gener de 2014



Yaron Zilberman. Estats Units, 2012
amb: Christopher Walken, Philip Seymour Hoffman,
Catherine Keener i Mark Ivanir
VO en anglès amb subtítols en castellà. 105 minuts

«Volia fer un drama sobre les relacions humanes, que explorés
els profunds lligams que es creen entre pares i fills, entre germans
i entre les parelles que porten casadesmolt de temps. Com
a gran entusiasta de la música de cambra que sóc, vaig pensar
que l’estreta dinàmica que s’estableix entre els membres d’un
quartet de corda podia ser l’escenari ideal per a tal viatge.
Convertir-se en un quartet de corda estable implica anys d’actuacions
i assajos íntims i intensos, salpicats amb discussions
freqüents sobre cada nota i cada opinió. Cada individu pot
ocupar el paper estel·lar de solista, però el seu èxit depèn de
l’habilitat que tinguin per passar per sobre dels seus egos i complementar-
se malgrat les diferències individuals.
Per a fixar la pel·lícula musicalment vaig triar com a plat fort
l’Opus 131 en do sostingut menor, una de les peces més conegudes
i innovadores de Beethoven. Un element sorprenent és
que aquest va indicar que havia d’interpretar-se “attacca”, sense
descans entre els set moviments. Quan es toca una peça de
gairebé 40 minuts sense interrupcions, els instruments acaben
desafiant-se, cadascun d’una forma totalment diferent. Des del
punt de vista musical, l’Opus 131 ens transporta en una muntanya
russa d’emocions: des d’intenses profunditats de la contemplació
interior a alçades catàrtiques d’energia explosiva.»

TRÀILER  ENG.                                          YARON ZILBERMAN



dimarts 3 de desembre de 2013

Sacha Gervasi. Estats Units, 2012
amb: Anthony Hopkins, Helen Mirren, Scarlett Johansson, Toni Collette i Jessica Biel
VO en anglès amb subtítols en castellà. 98 minuts

Hitchcock està basada en el llibre Alfred Hitchcock and the making of Psycho d’Stephen Rebello (1990), on es narra amb tot detall el perquè de tot plegat d’una producció que va suposar un punt d’inflexió en la carrera del cineasta anglès: “Hitch” va hipotecar la seva casa per produir-la ell mateix davant la negativa de la Paramount de finançar aquella història d’horror, transvestisme, necrofília i incest. La va filmar en blanc i negre, amb el seu habitual equip de la sèrie televisiva Alfred Hitchcock presenta, amb un petit pressupost de 800.000 dòlars…
D’altra banda, Hitchcock penetra en el costat obscur del realitzador i, en concret, en la seva relació amb la seva dona Alma Reville (1899-1982), muntadora, guionista i assistenta de direcció, que va treballar en totes les produccions del seu espòs des que es van casar.
A banda d’alguna anècdota divertida com l’escena en què Alfred Hitchcock organitza una reunió amb la premsa per presentar-los el projecte de Psicosis i tots surten amb el rostre desencaixat, realment allò que li interessa a Sacha Gervasi es vincular la producció de Psicosis a l’esperit existencial i creatiu d’Alfred Hitchcock. Psicosis és, sens dubte, la pel·lícula mitjançant la qual exorcitzarà el seu pànic a quedar-se antiquat. Ningú fins a aquell moment no havia fet una pel·lícula com aquella: un gràfic relat d’horror elevat a la categoria d’obra d’art. Psicosis satisfarà el seu desig per continuar innovant, modernitzant el cinema. Hitchcock ens obsequia amb escenes com aquella en què el cineasta observa des del bany, delectant-se, com la seva dona Alma Reville es vesteix; o com aquella en què persegueix àvid amb la mirada a una escultural rossa que es passeja per les prestatgeries de la Paramount vestida igual que KimNovak a Vértigo (De entre losmuertos); o comaquella altra on espia furtivament, a través del forat d’una paret, amagat darrera d’un quadre, com Vera Miles es despulla en el seu camerino per a les proves de vestuari. També veiem que el dimoni de la gelosia en Hitchcock adopta forma de… el psicòpata Ed Gein, qui l’empeny a desconfiar d’Alma, convertint alguns instants del rodatge de Psicosis en un acte de venjança: durant la filmació del mític assassinat a la dutxa protagonitzat per Janet Leigh, Hitch empunya el ganivet mentre imagina que acaba amb tots aquells que intenten “robar-li” la seva esposa i la seva pel·lícula…

TRÀILER                                                                           DIRIGIDO


dimarts 10 de desembre de 2013

Ben Lewin. Estats Units, 2012
amb: John Hawkes, Helen Hunt i William H. Macy
VO en anglès amb subtítols en castellà. 95 minuts

Las sesiones aporta una mirada transparent i normalitzadora
a un tema que podria haver derivat en escabrós. I resulta
estimulant que sigui així fins i tot en aquelles “sessions”
queMarkmanté amb una terapeuta que l’ajudarà a culminar
el seu aprenentatge sexual, i que contenen escenes
bastant explícites, fins i tot un sorprenent nu integral de
Helen Hunt.Malgrat tot, les imatges no s’aturen en la incomoditat,
sinó que desprenen una sensació d’estranya
placidesa. Podríem pensar que són acomodatícies i que
l’únic que pretenen és no escandalitzar massa l’audiència.
La pel·lícula adopta la forma del sagrat drama independent
de bones intencions capaç de despertar tant un
somriure com de provocar en l’espectador alguna llàgrima.
Tanmateix, posseeix una qualitat força complicada
d’aconseguir en el cinema actual: la naturalitat.
En aquest aspecte, Ben Lewin ha aconseguit una màxima
complicitat amb els seus dos actors principals, John Hawkes
i Helen Hunt, generosos davant d’una càmera que només
necessita enregistrar la senzilla evolució dels seus
personatges per assolir un alt nivell de delicadesa en el
traç de les relacions humanes que s’estableixen entre ells.
Las sesiones és una pel·lícula petita sobre la necessitat de
donar i rebre afecte. En ella, una carícia o un simple frec
desprenen calidesa i esperança. I encara que sapiguem
que tot ésmentida, almenys aconsegueix fer-ho d’unamanera
franca, sense enganyar l’espectador ni manipular-lo
emocionalment.

TRÀILER                                                        DIRIGIDO


dimarts 17 de desembre de 2013



Park Chan-Wook. EUA/Gran Bretanya, 2012
amb: Mia Wasikowska, Matthew Goode i Nicole Kidman
VO en anglès amb subtítols en castellà. 100 minuts

Conta la crisi produïda en una adinerada i ancestral família
nord-americana a causa de la mort del pare, deixant soles
Evelyn, la seva sofisticada dona i la seva filla India, una
adolescent aïllada i rara. L’aparició del misteriós i desconegut
oncle Charlie impactarà especialment India, mentre
que uns esdeveniments estranys i terribles comencen a
ocórrer al voltant de la família.
La pel·lícula té com a protagonista una d’aquelles famílies
de grans cognoms, arbres genealògics inacabables, plens
de graduats en prestigioses universitats i que viuen en luxoses
mansions que, malgrat la seva aparença moderna,
segueixen acollin aquells racons on una decadència lenta
i persistent n’envaeix l’aparent calma i prosperitat.
Stoker conté vídues de pètria bellesa (esplèndida Nicole
Kidman), minyones inquietants i secrets mai no desvetllats;
però sobretot hi apareix l’India, una excèntrica
adolescent que és un creuament entre la Wednesday de la
família Addams i la Carrie d’Stephen King. I després d’ella,
una ombra, un personatge enigmàtic, vampíric i obscur:
l’oncle Charlie, on un extraordinari Matthew Goode recupera
els arrels de la perversitat hitchcockiana amb un punt
de repulsió polanskiana i d’antiheroi propi de Poe. El personatge
de Goode és un sacerdot delMal amb lamissió de
fer sorgir la llavor perversa que s’amaga en l’aparentment
innocent personatge d’India.

TRÀILER                                                     DIRIGIDO


dimarts 5 de novembre de 2013


           
Jesús Monllaó. Catalunya, 2013
amb: José Coronado, David Solans, Julio Manrique i Maria Molins
VO en català i castellà. 92 minuts

Una de les idees més atractives que planteja Fill de Caín parteix de l’enfocament que el psicòleg Julio Beltrán li dona al tractament del trastorn de personalitat antisocial que exhibeix Nico Albert. A través d’aquesta elecció terapèutica, que sorgeix d’una interpretació purament psicològica en lloc de psiquiàtrica del que li passa a l’adolescent, el llargmetratge també fa referència a una confrontació entre una visió humanista, positivista, sobre la maldat humana i la noció clàssica de la mateixa. Beltrán busca corregir aquell comportament antisocial buscant la seva arrel en una disfunció familiar, apropant-se al noi amb el seu mateix llenguatge, però en realitat ensopega amb un problema molt més greu d’allò que aparenta.

L’apassionant no és que Nico personifiqui la maldat absoluta, sinó la possibilitat que la seva aparent vulnerabilitat no sigui més que una carota sota la que amagar les seves autèntiques intencions. Així doncs, sota la seva aparença de thriller psicològic, el que la pel·lícula proposa és una certa reflexió sobre les arrels del comportament humà des d’una perspectiva psicopatològica.

A primera vista, la subtrama sobre els escacs de Fill de Caín pot semblar un detall insignificant respecte a l’atractiu enfrontament psicològic entre Julio i Nico, però en realitat conté les claus principals que ajuden a entrendre tota la seva macroestructura dramàtica.

TRÀILER                                                                   DIRIGIDO




dimarts 12 de novembre de 2013



Paolo i Vittorio Taviani. Itàlia, 2012
amb: Cosimo Rega, Salvatore Striano, Giovanni Arcuri, Antonio Frasca i Juan Dario Bonetti
VO en italà amb subtítols en castellà. 76 minuts

En una presó de Roma, un grup de presos prepara la representació de Juli César de Shakespeare, una obra amb la que s’identifiquen fàcilment, mentre obliden, per un temps, que viuen tancats.
El film fusiona amb tremenda coherència dos mons tan allunyats com el teatre i la institució penitenciària. A Vittorio i Paolo Taviani la idea els va sorgir després d’assistir a una representació de la divina Comèdia de Dante, a Rebibbia, una presó romana d’alta seguretat. <<Vàrem voler descobrir a través d’una pel·lícula com podia sorgir una interpretació tan bella d’uns marginats tan allunyats de la cultura>>, recorden.
Ambdós van tornar a Rebibbia per proposar-li al seu director Fabio Cavalli i als presos, la majoria condemnats per delictes de sang, el rodatge d’una pel·lícula que seguís el procés de construcció, els assajos i l’estrena de Juli César de Shakespeare. Tots van acceptar sense dubtar, permetent als Taviani introduir-se no tan sols en la seva representació, sinó també en les seves cel·les, les seves pors i els seu passat obscur. Rodada en blanc i negre i color, la pel·lícula barreja documental i ficció per oferir una nova lectura de l’obra de Shakespeare en particular i del teatre en general.

TRÀILER                                                                            FOTOGRAMAS




dimarts 19 de novembre de 2013

Canadà/França, 2012
amb: Evelyne Brochu, Sabrina Ouazani, Sivan Levy, Yousef Sweid i Hammoudeh Alkarmi
VO en àrab, hebreu i francès amb subtítols en castellà. 101 minuts

Amb Incendies (2010) Denis Villeneuve va inaugurar una forma d’aproximar-se a Palestina, Líban i Israel, sense renunciar a allò que, en el fons, sempre serà la mirada d’un estranger. Si Professor Lazhar (Philippe Falardeau, 2011) obria una porta a l’esperança per a aquest nou cinema canadenc compromès amb Orient Mitjà, Inch’Allah suposa una immersió en el cor de les tenebres: un drama esquinçat, implacable, sense zones de seguretat ni interludis reconfortants. La càmera documenta l’impacte humà del conflicte amb la urgència d’un reportatge de guerra.

Inch’Allah adopta el punt de vista extern d’una metgessa canadenca que aterra enmig d’un territori que desconeix i acaba ficada de ple en una guerra que no té res a veure amb ella: <<No hauria gosat realitzar una ficció sobre la regió si no fos des del punt de vista d’algú de Québec>>, reconeix la directora. <<De fet és el que m’interessa de la pel·lícula: fins a quin punt pot el conflicte d’altri convertir-se en propi?>> Un conflicte que Chloé, la protagonista, és incapaç d’observar sense acabar implicada en ell d’una manera molt més profunda del que podríem imaginar. Quelcom que, de forma semblant, li va passar a la pròpia Barbeau-Lavalette durant la seva estada a Palestina: <<El conflicte s’apodera de Chloé gradualment, perd el rumb, la situació l’aclapara. A mi em va passar el mateix, em vaig sentir profundament pertorbada en diverses ocasions, i per això vaig acabar fent aquesta pel·lícula>>.

TRÀILER                                                          FOTOGRAMAS