dimarts 5 de novembre
de 2013
Jesús Monllaó.
Catalunya, 2013
amb: José Coronado, David Solans, Julio Manrique i Maria
Molins
VO en català i castellà. 92
minuts
Una de les idees més
atractives que planteja Fill de Caín
parteix de l’enfocament que el psicòleg Julio Beltrán li dona al tractament del
trastorn de personalitat antisocial que exhibeix Nico Albert. A través
d’aquesta elecció terapèutica, que sorgeix d’una interpretació purament
psicològica en lloc de psiquiàtrica del que li passa a l’adolescent, el
llargmetratge també fa referència a una confrontació entre una visió humanista,
positivista, sobre la maldat humana i la noció clàssica de la mateixa. Beltrán
busca corregir aquell comportament antisocial buscant la seva arrel en una
disfunció familiar, apropant-se al noi amb el seu mateix llenguatge, però en
realitat ensopega amb un problema molt més greu d’allò que aparenta.
L’apassionant no és que Nico
personifiqui la maldat absoluta, sinó la possibilitat que la seva aparent
vulnerabilitat no sigui més que una carota sota la que amagar les seves
autèntiques intencions. Així doncs, sota la seva aparença de thriller psicològic, el que la
pel·lícula proposa és una certa reflexió sobre les arrels del comportament humà
des d’una perspectiva psicopatològica.
A primera vista, la subtrama
sobre els escacs de Fill de Caín pot
semblar un detall insignificant respecte a l’atractiu enfrontament psicològic
entre Julio i Nico, però en realitat conté les claus principals que ajuden a
entrendre tota la seva macroestructura dramàtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada