HORARIS SESSIONS DIMARTS DE SETEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS DE SETEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de setembre


dimarts 9 de gener de 2018

Kenneth Lonergan. Estats Units, 2016
amb: Casey Affleck, Michelle Williams, Kyle Chandler i
Lucas Hedges
VO en anglès amb subtítols en castellà. 137 minuts
Pren com a model elmelodrama clàssic, però l’introdueix en
uns entorns realistes als que el gènere semblava no pertànyer.
Aquí resideix gran part de l’excel·lència de la pel·lícula.
Estructurada de forma senzilla, barreja el present amb el
passat mitjançant un conjunt de flashbacks que sorgeixen en
cada moment de manera precisa per explicar el present,
mostrant-nos un Lee, per exemple, completament diferent,
entenent que un trauma provocat per la pèrdua d’un ésser
estimat en circumstàncies tràgiques ha modificat el seu caràcter.
Els plànols de Manchester que introdueix Lonergan no responen
a un simple gust paisatgístic, sinó que resulten l’extrapolació
de l’interior dels personatges. Perquè sota la duresa
d’aquest drama, hi trobem una mirada humanista
envers els personatges, envers la seva ambigüitat i les seves
emocions. Sense renunciar, àdhuc, a l’humor, Lonergan ha
creat un melodrama de tall realista que acaba sent una mirada
social envers uns personatges ancorats en el passat i en
els seus traumes d’un present sempre obert a una redempció
personal que els reconciliï amb el món.

TRÀILER                                                 DIRIGIDO

El seu horari de projecció serà: 17.00, 19.25 i 21.50 h.


dimarts 16 de gener de 2018

França/Bèlgica, 2016
amb: Adèle Haenel, Olivier Bonnaud, Louka Minnella,
Jérémie Renier i Christelle Cornil
VO en francès amb subtítols en castellà. 113 minuts

El títol de la pel·lícula obliga els espectadors a preguntar-se
qui és realment aquella noia desconeguda quemarca l’enunciat
del film. És Jenny, una jove doctora que ha començat a
treballar com a metgessa de família? O és la dona africana
sense nom que un dia va trucar a la porta de casa seva i el
cadàver de la qual fou trobat a la vora del riu Mosa en la
localitat de Seraign.
Del personatge de Jenny no coneixem res de la seva vida
familiar, de la seva vida afectiva, dels seus orígens socials.
Només sabem que és una doctora jove que va abandonar un
càrrec de responsabilitat en un hospital per poder treballar
al costat dels seus pacients com a metgessa de capçalera.
El relat comença a prendre forma quan en la vida de Jenny
sorgeix una falta. Jenny no obre la porta a algú que ha demanat
auxili en la seva consulta. La concentració en la seva
feina diària, el cansament i l’estrès li han impedit adonar-se
que una dona demanava ajut. Un dia després la presència
del cadàver d’una dona africana al costat del riu desperta la
culpa interna de la protagonista. La pel·lícula es transforma
llavors en una mena d’investigació detectivesca, en la que
Jenny busca l’origen de la desconeguda de la història.

TRÀILER              CAIMÁN CUADERNOS DE CINE


dimarts 23 de gener de 2018

Olivier Assayas. França/Alemanya/Txèquia, 2016
amb: Kristen Stewart, Lars Edinger, Sigrid Bouaziz,
Anders Danielsen i Nora Von Waldstätten
VO en anglès amb subtítols en castellà. 104 minuts

«És una pel·lícula protagonitzada per un personatge contemporani
que realitza un treball molt identificat amb el món actual.
Però crec que també hagués pogut contar aquesta història
utilitzant una altra professió… El que m’interessavamostrar es
que Maureen, la protagonista, no disfruta amb aquesta feina i
se sent alienada per ella, un fet que s’ha anat tornant més i més
comú en la nostra societat, fins al punt de ser acceptat culturalment.
També m’agradava la idea que treballés per a algú que
gairebé no veu en persona, quelcom que es dona cada cop més
en l’entorn laboral. A més, pels encàrrecs que li fa la seva clienta,
el personatgemanté un contactemolt estret amb la indústria
de la moda, un teló de fons perfecte perquè resulta superficial i
extremadament materialista, però també és innegable que
manté una connexió amb la cultura i l’art, una ambivalència
que representa la forma com ens relacionem amb el món.
Mai no em vaig plantejar fer una història de fantasmes, de la
mateixa manera que no em vaig plantejar fer-la sobre el negoci
de la compra personalitzada. El que m’interessava era la fricció
entre l’estúpid treball diürn de Maureen i l’atracció cap a
alguna cosa que concerneix l’espiritual. En aquest món materialista,
ella troba una taula de salvació en l’art, les idees, la
imaginació… Vaig decidir que, en lloc de limitar-me a un pla
d’idees abstractes, la pel·lícula cobraria més força si ella tractava
de comunicar-se amb fantasmes i amb una dimensió espectral,
impulsada pel dol i pel seu desig de contactar amb el
germà que ha perdut.»

TRÀILER                                         OLIVIER ASSAYAS


dimarts 30 de gener de 2018


Maren Ade. Alemanya/Àustria, 2016
amb: Peter Simonischek, Sandra Hüller i Michael Wintenborn
VO en alemany i anglès amb subtítols en castellà. 162 minuts

Ets humana?, li deixa anar de sobte Winfried a la seva filla
Inés, tip ja de les seves sortides de to i del seu egoisme. La
seva breu trobada a Alemanya havia delatat una relació
molt distant. Les excentricitats deWinfried, el seu peculiar
sentit de l’humor o que s’hagi presentat d’improvís a Bucarest,
no ajuden; tampoc el caràcter d’Inés, absorta en la
seva feina com a executiva en una consultora i destinada
a la capital romanesa. Degut al poc que es veuen,Winfried
anuncia al cap d’Inés que ha decidit contractar una filla
substituta. L’opció sembla poc realista, i ho és, així que
Winfried canvia d’estratègia i decideix donar-li a Inés un
nou pare, això és, un pare substitut, Toni Erdmann.
Aquest Hyde salvatge i provocador irromprà en la vida
d’Inés quan aquesta ja pensava que s’havia lliurat de qui li
havia proporcionat el pitjor cap de setmana de la seva
vida. Aquest brillant cop d’efecte còmic és el punt d’inflexió
de la pel·lícula, un gir al drama un tant grotesc sobre
les difícils relacions entre un pare i una filla, amb el rerefons
d’una trama d’ambicions empresarials.
La irrupció de Toni Erdmann es produeix en un restaurant
de luxe, en un moment de relax, com un tret de sortida
perquè la comèdia esclati. Es podria dir que Inés rep dues
visites del seu pare, una com Winfried, i una altra com
Toni Erdmann. O que la història es repeteix dues vegades,
primer com a tragèdia i després com a farsa.

TRÀILER              CAIMÁN CUADERNOS DE CINE

Es projectarà en 2 sessions: 17.00 i 20.00 h.


dimarts 5 de desembre de 2017


Claude Barras. Suïssa-França, 2016
VO en francès amb subtítols en castellà. 66 minuts

Aquesta delicada peça d’animació s’allunya de qualsevol
dramatisme exacerbat per a erigir-se com un film de tall in-
timista, emocionant i emotiu, que opta per la transmissió de
valors tals com l’amor, la compassió o el suport mutu per a
superar les situacions més adverses.
A partir de la novel·la original de Gilles Paris, Céline Sciam-
ma, que ja es va apropar a la infantesa en la interessant Tom-
boy (2011), signa un guió marcat per la concisió i la precisió
que juga amb metàfores tan senzilles com efectives a l’hora
de reflectir l’estat d’ànim dels personatges: l’ull esquerre de
la petita Alice sempre cobert pels seus cabells; Camille, la
darrera en arribar a l’hospici i revolucionar-lo llegint Kafka,
o la vivenda plena de plantes de Raymond, el policia que viu
sol «perquè a voltes són els fills els que abandonen els seus pares».
Però no tot es redueix únicament a les decisions dramatúr-
giques: les apostes visuals són igualment brillants. El treball
d’stop-motion dota de carnalitat als rostres dels nens fins a
vivificar les seves mirades («Es veu en els seus ulls que ja ho ha
vist tot», diran de Camille després de descobrir el seu passat).
La fotografia tenebrosa que, a mesura que el relat avança, es
va amarant de llum o l’alçada a la que es situa la càmera,
revelen el complex entramat que aconsegueix situar-se en-
tre el conte moral i el realisme social. A més el control del to
li permet a Barras parlar sense embuts sobre temes com el
suïcidi, la drogaddicció, les deportacions o l’abús sexual. Tot
això sense abandonar aquell món infantil on s’inscriu l’obra,
anivellant el conjunt amb un tendre sentit de l’humor.




dimarts 12 de desembre de 2017

Michael Dudok de Wit. França-Bèlgica, 2016
Sense diàlegs. 80 minuts

L’holandès Michael Dudock de Wit, guardonat amb un òscar al millor curtmetratge d’animació per Father and daughter, dirigeix aquesta obra de bellesa minimalista que ens mostra el cicle vital d’un ésser humà. Atrapat en una illa deserta, envoltat d’aus,
crancs i altres animals marins, un nàufrag haurà d’adaptar-se a la vida de la natura més pura i salvatge. No ho aconsegueix i els seus inútils intents per escapar de l’illa el porten a trobar-se amb una misteriosa tortuga vermella. A partir d’aquell moment la seva vida canviarà per sempre.
Aquesta història de supervivència s’allunya de l’heroïcitat llegendària d’altres naufragis mítics per proposar un film que opta per la recerca de l’essencial a través del mínim detall, tant en l’aspecte formal com en el narratiu. La renúncia a escapar de
l’illa, simbolitzada en l’abandonament de la barca de troncs que realitza el nàufrag, troba un paral·lelisme en el llançament de la carcassa al mar (i la seva posterior conversió en dona) per part de la tortuga del títol. Es tracta de la descoberta al·legòrica
de l’amor i l’inici d’una història que, de sobte, apropa el film al retrat quotidià i íntim de la vida familiar.
L’absència de diàlegs apropa a més l’experiència fílmica al viatge sensorial i físic.

TRÀILER                                   CAIMÁN CUADERNOS DE CINE

Declaracions de Michael Dudok de Wit

«Quan era un infant vaig devorar centenars de faules. Sempre m’han apassionat especialment aquelles en les que un nàufrag es desperta en una illa deserta. D’altra banda, la tortuga vermella és un símbol de la natura i il·lustra el meu amor profund per ella. Em sembla molt conmovedor que una tortuga abandoni el seu hàbitat, l’oceà, per dipositar els seus ous a la costa. Ho he vist en primera persona i sembla
que vagi a morir, fan un esforç enorme per a després tornar al mar. Es una imatge que té molta força simbòlica.
Un dels trets que connecta el meu film amb els estudis d’animació Ghibli és la comunió entre l’ésser humà i el regne animal, però en la tradició narrativa occidental també hi ha exemples de faules on els animals es transformen en persones. Per exemple existeix una llegenda celta en la que una balena es transforma en dona i d’altres casos en els mites grecs o en la mitologia dels indis natius americans. A nivell personal he crescut en un ambient feréstec, salvatge, envoltat de petits rèptils, mamífers i tota mena d’animals. Aquesta connexió amb la natura crec que està molt present en la pel·lícula.
Volia que l’espectador sentís la manca de diàlegs com una cosa natural. No vaig prescindir premeditadament de les paraules, va ser el propi projecte qui m’ho va acabar demanant. Títols com Dersu Uzala de Kurosawa o La isla desnuda de Kaneto Shindo demostren que amb poques paraules es poden crear grans obres.»


dimarts 19 de desembre de 2017



Isao Takahata. Japó, 2013
VO en japonès amb subtítols en castellà. 137 minuts

El monogatari (conte o narració en japonès) Conte del talla-
dor de bambú en el qual s’inspira la pel·lícula es troba en
els orígens de la literatura clàssica japonesa i és considerat
l’arquetipus i el pare de tots els monogatari. Ja apareix en
ell la llavor d’una literatura fantàstica que els creadors ni-
pons mai no han abandonat. I com en tota literatura
d’arrels populars, hi ha en el conte una lliçó de vida insos-
pitadament viva i actual, aquella que adverteix contra la
temptació de cedir als honors, als diners i al reconeixe-
ment personal per damunt dels sentiments.
La història uneix elements panteistes i purament fantàs-
tics: narra la peripècia d’un tallador de bambú que a l’inte-
rior d’una tija descobreix una petita criatura que ràpida-
ment esdevé una encisadora nena.
Realitzada per Isao Takahata, un dels màxims exponents
de l’estudi Ghibli, el film proposa un portentós disseny ani-
mat, fet de traços subtils, en el que l’enquadrament, en la
millor tradició històrica de l’imaginari xino-japonès, di-
lueix els seus límits amb un exemplar ús del buit i una
paleta cromàtica lleugera. Però també ofereix una terrible
història sobre l’inexorable pas del temps, amb puntuals
moments còmics, però recorreguda per un to fatalista que
serveix per advertir sobre el difícil que resulta aquesta
apassionant aventura quotidiana que anomenem vida.


Els horaris de projecció d’aquesta pel·lícula seran els
següents: 17.00, 19.25 i 21.50 h.


dimarts 7 de novembre de 2017

Carla Simón. Catalunya, 2016
amb: David Verdaguer, Bruna Cusí i Laia Artigas
VO en català. 94 minuts

«Estiu 1993 narra la meva pròpia història, la pel·lícula més personal
que he escrit fins ara. Un estiu que va definir la meva infantesa
i em va obligar a créixer més ràpid que qualsevol altra nena
de la meva edat, influint sens dubte en la persona que sóc avui.
L’estiu de 1993 va començar per a mi una nova vida. Encara que
els meus records siguin confusos, aquesta pel·lícula retrata aquell
període amb la nena que jo era aleshores com a protagonista.»

                                                                CARLA SIMÓN

«Estiu 1993 sorgeix de la necessitat d’aquells records, d’aquells
enfrontaments amb el costat menys amable de l’existència, per
comprendre millor tot allò que va esdevenir quan la seva consciència
no era plena. El film reconstrueix l’experiència personal
d’aquell estiu de 1993 que Carla (Frida en el film) va passar a
casa dels seus oncles després de la mort de la seva mare, víctima
de la sida. Simón reconstrueix emotivament el seu passat. Feia
temps que no es veia una emoció similar en una mirada d’afecte
i alhora de rebuig, en un gest irat perquè no s’entén el que està
passant, en el silenci que comporta la pena, en el plor tan llargament
esperat i que, sabem, acabarà esclatant; a la vegada que
sembla encarar el seu futur com a directora.
Més enllà dels premis que ha aconseguit en diversos festivals, Estiu
1993 proposa una mirada lluminosa sobre una situació altament
complicada.»

TRÀILER                                                          DIRIGIDO



dimarts 14 de novembre de 2017

Paolo Virzì. Itàlia, 2016
amb: Valeria Bruni Tedeschi i Micaela Ramazzotti
VO en italià amb subtítols en castellà. 116 minuts

«Volia fer una comèdia divertida i humana, una història que, en
algun moment, acabés assemblant-se a un conte o a un viatge
obertament psicodèlic però ple de sentit. També volia parlar de
la injustícia, l’opressió, el martiri de les dones estigmatitzades,
fràgils, menyspreades, condemnades i recloses. Però sense convertir-
ho en un pamflet. Buscava moments de felicitat, o almenys
d’eufòria, malgrat el confinament.
Abans d’escriure el guió, començàrem a entrevistar-nos amb psiquiatres
i psicoterapeutes i els demanàrem poder recórrer al costat
d’ells establiments hospitalaris. Vàrem conèixer de prop tota
mena de pacients: catatònics, histèrics, melancòlics, desagradables,
paranoics. Hi havia entre ells persones que les institucions,
els jutges i els serveis socials havien considerat perillosos perquè
havien comés actes delictius i corrien el risc de ser internats en
hospitals psiquiàtrics penitenciaris. Al centrar-nos en les històries
de cadascun d’ells, aprofundint en les seves vides sovint tumultuoses,
vàrem trobar bona part d’aquesta trama apassionant perquè,
precisament, la identitat d’aquelles persones no la defineix
un informe mèdic, el nom d’una malaltia o els medicaments prescrits.
Nosaltres vàrem adoptar els seus punts de vista.»

TRÀILER                                         PAOLO VIRZÌ

També es projectarà el dilluns 13 de novembre
en 2 sessions: 17.00 i 19.15 h


dimarts 21 de novembre de 2017

Cyril Dion i Mélanie Laurent. França, 2016
Documental
VO en francès i anglès amb subtítols en castellà. 120 minuts

Què passaria si mostrar solucions o contar històries que
fan el bé fos la millor manera de resoldre els problemes
ecològics, econòmics i socials que té el nostre planeta?
Seguint la publicació d’un estudi que anunciava la possible
desaparició de part de la humanitat d’aquí a 2100, Cyril
Dion i Mélanie Laurent es van proposar, al costat d’un
equip de quatre persones, iniciar la seva pròpia recerca en
deu països per esbrinar què podria estar provocant tal catàstrofe
i, sobretot, com es podria evitar.
Durant el seu viatge van conèixer pioners que estaven reinventant
l’agricultura, l’energia, l’economia, la democràcia
i l’educació. Posant en pràctica aquestes iniciatives
concretes, positives i que ja estan en marxa en alguns indrets
i demostrant que funcionen, els directors van començar
a adonar-se de com podria ser el món de demà...
«Volíem mostrar que tot està connectat, que no es poden tractar
els problemes per separat. L’agricultura occidental, per
exemple, depén totalment del petroli. Canviar el món agrícola
significa canviar també el model energètic. Però la transició
energètica costa cara i per això cal abordar-la des d’un punt
de vista econòmic.»

TRÀILER                                                    CYRIL DION

Amb el suport de l'Escola Oficial d'Idiomes d'Esplugues

També es projectarà el dilluns 20 de novembre
en 2 sessions: 17.00 i 19.15 h.