HORARIS SESSIONS DIMARTS I DIMECRES DE SETEMBRE

HORARIS SESSIONS DIMARTS I DIMECRES DE SETEMBRE
Descarrega't aquí el tríptic de setembre


dimarts 13 de gener de 2015




CÒPIA DIGITAL RESTAURADA AMB MOTIU DEL SEU 25è ANIVERSARI

Giuseppe Tornatore. Itàlia/França, 1988
amb: Philippe Noiret, Jacques Perrin, Salvatore Cascio, Antonella Atoli i Popella Maggio
VO en italià amb subtítols en castellà. 124 minuts

Salvatore, director de cinema consagrat, torna al seu poble natal per assistir al funeral del seu amic Alfredo, qui va ser el projectorista del cine local anomenat Nuovo Cinema Paradiso durant la seva infantesa a Sicília. Aviat els records del seu primer amor amb la bella Elena i de tots els capítols que marcaren la seva feliç infantesa tornen a la seva ment, connectant Salvatore amb la comunitat que va abandonar 30 anys enrere. El petit Toto no se separava del costat d’Alfredo, que col·leccionava en secret, com
si d’un tresor es tractés, tots els descarts que el capellà —màxim censor del poble— tallava de les pel·lícules projectades.
Un homenatge al cinema? Un melodrama a la italiana? Una estranya barreja d’Homer, Proust i la novel·la sentimental? Tot això i molt més és Cinema Paradiso, aquella pel·lícula que a la fi dels 80 va suposar la consagració de Giuseppe Tornatore i la implantació d’un cert cinema d’autor popular que a través dels anys s’ha anat consolidant. A mig camí entre Dino Risi i Bernardo Bertolucci, no s’ha de buscar en ella grans discursos sobre l’ocàs del cel·luloide (un tema que, tanmateix, va saber intuir amb impecable sentit de l’espectacle), sinó més aviat la continuïtat d’una certa tradició de cinema italià que desemboca aquí en rius de llàgrimes, però també en una excel·lència visual i dramàtica que reconverteix les intuïcions operístiques de El Gatopardo en una nissaga èpica.
Què pensar, si no, d’una pel·lícula que narra la història d’un nen fascinat pel projectorista del cine del seu poble, fins al punt que les seves posteriors relacions amb les dones no aconseguiran esborrar aquell record d’infantesa? D’una banda, Totó és un director de cinema turmentat que enyora la seva infantesa en un poble de Sicília, quan el malenconiós Alfredo li va ensenyar què era aquell art de les imatges dins de la senzilla cabina de projecció del Nuovo Cinema Paradiso; d’altra banda, l’adult emocionalment fracassat s’enfronta al nen que fou per posar en escena un retorn al passat de les pel·lícules, des d’un punt de vista tan cinematogràfic
com sentimental, ja que es tracta d’enyorar no tan sols el gaudi col·lectiu dins de les grans sales, sinó també el model narratiu que les va fer possibles.
Doncs bé, és aquí on Cinema Paradiso deixa de ser un artefacte pensat per la llagrimeta fàcil i esdevé un gran fresc sobre el propi passat del cinema italià. En ell convergeixen els secundaris de la gran comèdia dels 50 i 60, les claus del melodrama rural i fins i tot l’alè revisionista del cinema modern, per donar peu a un puzle de gran imaginació visual i conceptual.

TRÀILER                                                                  SENSACINE


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada